dimarts, 31 de maig de 2011

truita d'escarola, de tort i al revés, sempre hi és....

s’ha fet esperar però ja tenim la truita d’escarola, aquí la teniu !!
Vinga !! comencem a treballar anant al pati de casa on tenia les escaroles ja ben espigades, les he arrencat, amb bon humor com veieu i cap a la cuina falta gent….




Primer de tot rentem l’escarola, ja que com que a les de casa no hi poso cap tipus de tractament, les bestioletes típiques i tòpiques de tot jardí hi busquen refugi i per tant les hem de fer fora....
un cop netes les trinxo, deixo els troncs a banda ja que amarguegen massa i només aprofito les fulles. En una escarola normal haurieu d’aprofitar les fulles més verdes i les tendres i blanques per amanir que està més bé.




Ara agafeu unes cebes de Figueres, una bona mida seria d’una ceba per escarola que penseu fer, les fulles verdes recordeu, i així el seu gust no dominarà. Jo he fet unes quantes, les pelo i les tallo a juliana ben finetes i les poso amb un xic d’oli d’oliva a sofregir i un xic de sucre per ajudar a caramelitzar, la mida seria el doble que de sal, el foc que vagi amb mesura per no cremar la ceba.



Un cop la tenim ben caramelitzada hi afegim les panses i els pinyons i també ho fem rostir fins que els pinyons canvien de color.



ara un consell, que jo no vaig seguir i per poc se'm crema, treieu la ceba, les panses i els pinyons de la paella i amb la resta de l’oli que us quedi hi afegiu l’escarola ben tallada i com si fossin espinacs ho sofregiu i un cop ho tingueu cuit ho torneu a barrejar.





fa tota la pinta d’un saltejat d’espinacs... però és escarola espigada



ara una dotzena d’ous d'El Cos, la casa de pagès que em produeix els ous amb gallines de pota negra de Vilafranca, deixatats i posem la barreja i ho deixem reposar a temperatura ambient una estoneta…



la truita un cop donada la primera volta a foc molt i molt lent…..



i aquí veieu el resultat final…. potser que m'hi comenci a dedicar a fer truites, no està gens malament, oi?
La fitxa de tast seria destacar el contrast entre la lleugera amargor de l’escarola i la dolçor de la ceba i les panses, jo la vaig trobar molt fina tot i que hi vaig trobar a faltar un xic de cansalada que potser hagués fet pujar de gust tot plegat….El que si vaig tenir clar és que crec que la ceba hi queda millor que els alls tendres, si més no m’ho imagino




ara una vista mig general de la cuina de casa i jo fent el cafre amb la forquilla i el ganivet disposat a destrossar la truita de males maneres com ja es veu a venir, oi? Aquí finalitza la història de la truita d’escarola, barata, nutritiva, bastant fibrosa i amb uns tocs d’imaginació podem fer un gran plat d’hivern que és el temps natural d’ella.
Atreviu-vos a fer-la quan sigui el temps i ja m’explicareu, quant tingueu convidats hi poden estar força estona esbrinant de què punyetes està feta la truita i vosaltres a riure per sota el nas…. com jo. Bon profit

1 comentari:

  1. No se si es bona, pero te molt bona pinta, felicitats.

    ResponElimina