diumenge, 3 de juliol de 2011

m'agrada fer el pagès...


I tant si m’agrada…. però el pagès de veritat, aquell que sembra el que toca i bo, qualitat per damunt de la quantitat, aquell que prefereix passar per no gaire espavilat i aleshores et deixa bocabadat, el del dia a dia de bon matí fins a la bona nit…. El que creix amb els seus horts diversos, el que cuida allò que té al voltant tot sigui per tenir una terra millor, de vegades un món millor…el que creu en allò que fa i no en fa ostentació, el que té enveja del que ho fa més bé i ho recondueix en una afany d’evolucionar.
El bon pagès ja li diu la dita “qui no sembra no recull” i a mi m’agrada ser-ho. Tot i que penseu, però si és de Badalona !! si, però vaig néixer sota una col, com aquell que diu, ja que els pares eren en aquell temps masovers d’una de les darreres explotacions de pagès que hi havia a la ciutat i alguna coseta se’m deu haver encomanat. Jo portava amb dotze anys el tractor del pare quan anavem a tallar raïms i feien falta moltes mans a part dels temporers llogats que venien sobretot del Sud de les Catalunyes, de l’ambient que es vivia entre les vinyes formen un gran record del meu final d’infantesa, rialles i acudits i tots anem-hi de cara a la feina…
Fer el pagès i decidir sembrar amb un àpat com el de diumenge passat, que més enllà de si va tenir éxit o no, segons es miri, va ser una trobada molt humana, els forners, aquests homes que no surten professionalment la majoria més enllà del seu forn van tenir una ocasió fantàstica de trobar-se i compartir amb la gent que els envoltava una feina que poques persones els reconeixen i que requereix un bon sacrifici d’horaris i condicions de treball.
De la mà dels dos Peps, en Pep Palau i en Pep Nogué, tots dos més enllà en les seves atribucions i aconseguint donar un nivell altíssim a la comunió entre forners i comensals van ser les dues ànimes anfitriones i bessones del saber fer.
Quan un fa de pagès necessita envoltar-se de professionals que sapiguen conduir bé i aquest parell que en aquesta casa tant estimem, en Palau ja fa molts anys, varen saber agafar el tractor i llaurar i sembrar bé el camp, si el temps acompanya ja recollirem els seus fruits quan pertoqui com un producte de proximitat i temporada.
Creixem lents, però no pararem de fer-ho, poquet a poquet ja que hi ha un xic de sequera que no ens permet anar més enllà però quan retornin les pluges el tronc que estarà molt ben format esclatarà com una gran flor i després es convertirà en un gran fruit que madurarà a l’arbre i el recollirem. Com a mínim això és el que somiem !!
Veieu per què m’agrada fer el pagès…? són els més savis de tots.
Ignasi

2 comentaris:

  1. Hola Ignasi!
    Acabo de descobrir el teu blog i m'he endut dues sorpreses: primera que, com jo, ets de Badalona, i segona, que t'agrada cultivar les teves pròpies hortalisses amb paciència i amor. Jo també tinc algunes tomaqueres a la terrassa de casa i han fet un munt de tomàquets deliciosos!

    A reveure!
    Anna

    ResponElimina
  2. Que be Anna, ahir precisament hi vaig baixar a Badalona a celebrar l'aniversari de la meva fillola. Nosaltres els tomàquets els hi falten dies encara ja que l'alçada a la que estem no els deixa madurar tant dora. Ja veus nosaltres som una mica nouvinguts en el tema blog hi anem fent, ara no es l'epoca que ens va més be d'escriure però alguna coseta anirem penjant, ja ho veuràs....

    ResponElimina