dijous, 13 d’octubre de 2011

L'esperit del Ferrán Adrià

Ahir com molts i molts catalanets vaig veure el documental de tv3 del darrer dia del Bulli com a restaurant, i no vaig poder evitar sentir un xic de nostalgia envers tot el que l’envolta, jo també hi vaig estar com a assistent als seus seminaris d’hivern, eren les meves vacances i estalviava tot l’any per poder-hi anar, i com a client durant molts anys.
A mi, culinàriamernt parlant, em va interessar el Ferran de 15 a 20 anys endarrera que és quan el vaig conèixer, en vaig gaudir més i en vaig aprendre un munt.
Un tema indispensable a les seves sobretaules eren els conceptes i si no, us explico el que em va passar el primer dia que hi vaig anar amb l’amic Ignasi, que quan ens va veure que haviem acabat va seure amb nosaltres, avui seria un luxe, i el primer comentari del meu amic va ser: “hem menjat molt bé” i ell va respondre com un llamp: “això ja m’ho diu tothom, però, què us ha semblat, què heu sentit?” el menjar no era tant important, ell buscava més respostes conceptuals al voltant de la seva cuina, conceptes i opinions on enmirallar-se
Aprendre a saber fer una autocrítica amable i no pensar que ets el millor cuiner del món i ho dic per mi, no pas per ell, també va ser resultat d’escoltar-lo tantes vegades. De cop i volta t’adones que ets petit, que no saps res i que et queda molt camí per a recórrer com a cuiner i com a organitzador d’equips, això sí, sempre d’una manera positiva.
Molt important també va ser saber crear amb metodologia de treball i no a la babalà, sobretot per què encara no havia escrit cap dels seus llibres on ja definia la seva manera de crear i tot ho aconseguiem a base d’apunts dels seus seminaris.
A saber menjar la seva cuina, que també és un repte sobretot pels que ens agrada menjar ràpid. Una paradeta a Roses amb un aperitiu al davant aturaven la fam de cuiner fora d’hores i ens permetia no haver-nos d’atipar de pa de punxes i mantega de la bona i tenir la paciència pertinent que es necessita en aquests llocs que és menjar sense fam encara que sí amb gana, o si no, no arrives.
Ahir quan veia tota la gent que l’envolta a Cala Montjoi i tornar a recordar els seus noms va ser un acte de felicitat que em va torbar i tot. En Ferran té raó ja que jo també he sentit aquesta sensació especial que hi ha al Bulli, cap altre restaurant he trobat això en aquesta mesura i tant de bo tingues la fórmula màgica per aconseguir-ho. La màgia que tenen aquelles quatre parets és tant especial que fa set o vui anys que no hi poso els peus i encara la sento ben viva, jo crec que les seves parets destilen alguna força tel•lúrica positiva que s’encomana a qui té la sensibilitat de sentir-ho i apreciar-ho, molts es donaven petons entre ells, costum que a mi m’agrda particularment molt, això de donar-se petons entre homes, per què no? És l’emoció del moment, d’aquell moment en aquell lloc, quina festa de sensacions !!
No tinc pèls a la llengua per a dir que vaig tenir un divorci amb la seva evolució, més la personal que la professional, ja que el vaig veure com a víctima de la seva pròpia creació, tenia ulls ja de savi passat de voltes i em feia frisar una mica veure’l en aquell estat, em sabia greu com estava sent engolit. Hi vaig deixar d’anar-hi tant al restaurant com als seus seminaris, em vaig divorciar del meu mestre durant molts anys i la seva evolució creativa ja era cosa dels seus seguidors més propers d’estil de cuina, que jo respecto per suposat, i ja no anava amb mi ja que la meva evolució va ser més pel que m’envoltava que no pas per la creativitat.
L’excés de presència mediàtica tampoc va ser res al seu favor, total la gran majoria que ara sap el seu nom ni anirà mai al Bulli ni tant sols comprarà cap llibre que no entendrà i no es farà subscriptor/a de la revista que el va dur a ser nº 1 del món.
Total, jo veient el reportatge d’ahir a la nit li vaig tornar a veure brillantor als seus ulls, era com si s’hagués alliberat de la bèstia, en el bon sentit, tornava el Ferran Adrià que sempre he conegut, l’amo de si mateix, què bé, ostres què bé !! segur que com jo hi ha qui pensa igual i m’agradaria ajuntar-m’hi i fer-li un aplaudiment de final d’òpera al Liceu, vint minuts? fins i tot més, ens hi posem ? ja veig que hauré de tornar a ser fan d’ell, hi començo a creure altre cop…. Que bé !!
Ignasi

1 comentari: