dilluns, 19 de desembre de 2011

desitjos de matinada a muntanya….


Quan tens nens petits i una nit es desperten i ens desvetllen és quan et reenganxes a l’ordinador i amb la tranquilitat que dóna la matinada engegues l’aparell i et poses a escriure encara amb el cap amb molts pardals de son.
Estic pensant en què desitjaria per aquest any 2012 que aviat començarà i després de veure que el Pau Arenós ha presentat el seu llibre de “la cocina de los valientes” se m’ha obert una escletxa al cap de rumiar que tot això potser està a les portes d’un canvi de cicle.
Tot aquest star-system (de bon rotllo…) que ha caracteritzat la cuina i els cuiners d’aquest país i tot allò que els envolta en els darrers anys, no podria ser que s’estigués visquent un acabament de tota aquesta filosofia que bé o no tant bé, estaria a punt de succeïr?
Potser estem a punt de veure néixer una altra de diferent?.
Hi ha una petita corrent d’opinió de gastrònoms fora de llums mediàtiques que ja ho fan córrer, viatgen per l’estranger i n’extreuen a manera de conclusió que  ni de bon tros saben a la resta del món què és la cuina catalana, potser a alguns l’Adrià els sona com ho fa el Messi però no més enllà, i no parlem del gran públic que ignora totalment el que és la nostra cuina, només els que estan en el mateix carro mediàtic actual ens coneixen, la resta pel que diuen, tinc els meus petits dubtes.
Jo penso que hi ha molta feina a fer i la primera seria no mirar-nos tant el melic i començar a treballar per fundar noves bases, s’ha d’aprofitar l’aparador i les opinions de bloggers i el seu potencial a les xarxes, s’hauria de recuperar les opinions i la saviesa dels “popes”, no de moda, d’aquest pais com el Jaume Fàbregas, Pep Salsetes, Pep Palau per lliure,  i molts d’altres, potser també donar més entrada a experts mediàtics free-lance, polítiques com Slow Food, km 0 i altres que miren i mimen el producte de qualitat de prop de casa, ecològic o artesà i deixar que tot això es desenvolupi i vagi fluint i s’escampi com els vasos capilars
S’hauria d’acabar amb el ressò mediàtic d’algunes guies (jo hi sóc en algunes…) que l’única fortalesa que tenen és la que li dóna tot el sistema periodístic d’aquest país ja que a la resta d’Europa, excepte França, no el té, ja estan acostumats i és una opinió més. Aquí no ho estem fent tant bé i potser encara no hem après del tot, de tota manera hi ha guies anònimes a les xarxes que són molt efectives, l’única condició és que s’ha de treballar bé sempre i no quan apareix l’inspector o periodista pel restaurant, el boca-orella per la xarxa és el que triunfa, en certa manera és com abans, no?
I fluidesa, parlem de fluidesa, amb tantes petites cuines que hi ha a les Catalunyes, la vella i la nova i les seves diferències, no és hora de reinvidicar-ho fora de tipismes i de tradicions mal enteses? No és hora de posar-ho al dia i de fer un tercer Congrés de Cuina Catalana on sigui tot nou, els qui ho organitzin, els patrocinadors, els protagonistes? Fer foc nou ens donaria sentit a una nova revolució on tothom tingui cabuda, recordo que quan vaig fer la Càtedra Sent Soví, una de les classes a les que vaig assistir va ser la de la cuina dels okupes (Toni Massanès, ets únic !!) que més enllà que era una cuina que no cuinava, el que era revolucionari per concepte és que hi fossin en una taula a explicar què coi menjaven, doncs a això ens hem d’atrevir a fer, sense carregar-se a ningú i no fer caces de bruixes ni bruixots; hem de ser capaços de donar-nos la volta i potser, potser, trobarem un nou camí abans tot això no caigui per si sol…. els canvis potser se’ns mengen, quina paradoxa, no?  
En una època d’indignats, de canvis de model en la restauració, molts apuntats a diversificar oferta, assessoraments, gastrobars, tapes de tots tipus i aviat arribarà a la saturació si més no a Bcn  tothom s’apunta, jo també, a la moda que de fet no ho és si no que fa falta per defensar les cases grans o matrius que veuen com no cobreixen mínims…
No ens enganyem, jo ja començo a conèixer clients que només volen anar al restaurant on el cuiner que li dóna nom hi sigui, ja que per això paga, perqué hi sigui; i cada cop ho escolto més…. el públic sap que pot escollir i ho fa, i ja que es gasta els calers…. no?
A veure qui pren nota, jo m’estimo molt allò que tenim però potser necessita una petita revolució i ara és el moment, hi ha vaques primes i hem de buscar noves pastures per donar-los de menjar, no?  O no les voleu veure grasses i ufanoses? jo si…
Endavant les hatxes !!
Ignasi  

3 comentaris:

  1. Ignasi, que els teus nens continuint desvetllan-te, de tant en tant. Fes-lis un petó de part meva per tal d'agraïr-lis un article com aquest.

    ResponElimina
  2. Va, quan comença la revolució?? Som-hi doncs! ;)

    ResponElimina
  3. Home jo a les hores que escriviu ja faig nonetes.... gràcies per els comentaris, ja em seguiré desvetllant.
    Ignasi

    ResponElimina