anem a fer coques !!!

....la coca acabada

...la coca en cru

...aixó es només una base amb al formatge i el tomàquet ja cuita al forn de llenya

.... la mateixa base en cru dins el forn

... la masa acabada d'estirar.

vinga, anem a fer coques salades !! qui s'engresca? aquesta setmana en vaig fer per la canalla de casa i cosa rara em vaig enrecordar de fer algunes fotos per publicar-les aquí ja que anem bastant deficitaris d'elles.

De les quantitats de la recepta que jo faig servir en faré una quarta part i espero que la proporció sigui lo més encertada posible:

250 grams de farina integral

250 grams de farina 10 (o de fer pa)

250 ml. d'aigua tèbiona

25 ml. d'oli d'oliva verge

15 grams de sal (1/2 cullera sopera)

15 grams de sucre

15 grams de llevat fresc de forner

la vigilia:

fem un volcanet amb les farines i posem a dins tots els ingredients, us recomano que deixateu el llevat en l'aigua tebiona, comencem a amasar amb les mans quan ens sembli que está tot ben barrejat ho fiquem (si tenim una amasadora casolana millor) dins un bol de plàstic pensant que doblará el seu tamany, ho filmem amb paper de film i ho deixem a la nevara tota la nit.

el mateix dia:

abans de fer el primer "pipi" treieu la masa de la nevera !! ara ja podeu anar esbandir-vos la cara....

en un parell d'hores o tres tindreu la masa atemperada per poguer treballar amb ella. En feu quatre parts i amb el corró li doneu forma de coca...

tindrem a ma unes llauner per anar al forn i si tenim paper d'estraça o sulfuritzat li posem a sota i extenem la masa que ja hem pasat per el corró. La pintem amb tomàquet fregit bo, per anar be que l'hagueu fet vosaltres, afegim llonçes d'algun formatge tendre tipus Cadí i al damunt en el nostre cas pernil dolç llescat, carbassó tallat molt primet i formatge Emmental o Maó. Ho fiquem al forn a 200 C depenen del que tinguem una mitja horeta a quranta minuts.

A taula falta gent !!
Ignasi

Anem de Firetes 1

Ahir varem estar al Fòrum Gastronòmic de Girona. A la última edició no hi vàrem poder anar, ja que teniem els dos grans de casa amb la varicel·la, i ja se sap que llavors toca repòs i reclusió. Però aquest any si que ens hi vem poder escapar i vam passar un dia molt interessant i divertit. Vem arribar cap a les 12; ja vem aplicar el seny només arribar aparcant una mica més lluny, per evitar donar voltes i voltes buscant un forat on deixar el cotxe, i ja que feia un dia molt assoleiat, vem anar cap al recinte tot fent un passeig matinal que ja es va posar molt bé i ens anunciava un gran dia. Us he de reconèixer, que la meva predisposició per anar-hi no era cap meravella, la veritat és que amb tres criatures, hem de fer uns muntatges d'horaris, cangurs i "iaies" que a vegades fa que et qüestionis la viabilitat d'anar als llocs; però ara ja hi érem...
Només entrar, ja vem trobar-nos a uns amics que feia dies voliem quedar, però no trobàvem el dia, així que va ser l'excusa perfecta; el meu primer pensament va ser: què bé, comencem la jornada amb un cop de sort! Però la sort tot just començava...De l'un a l'altre i de l'altre a l'un, ens anàvem trobant gent molt diversa, bé, de fet, portàvem dues hores a dins del recinte i no havíem pogut fer ni tres passes: ara ens trobem un aquí i ens expliquem les novetats, ara els altres allà i comentem el discurs del Ferran Adrià de primera hora (que ens vem perdre per què com ja us he comentat, amb tres criatures no és fàcil acomplir horaris, i sobretot matiners...), o un proveïdor de vins que et vol fer tastar totes les novetats.
Després del dia d'ahir, us he de reconèixer que les meves "mandres" o reticències per anar al fòrum van desaparèixer, i ja tinc ganes de buscar quina serà la nova cita per repetir.....I us explico el per què: jo fa tot just 3 anys que em dedico plenament a aquest món (abans exercia de psicòloga infantil i feia classes per adults); i és un món en el que hi ha tantes coses per conèixer i tastar, que no te n'adones fins que t'hi fiques. Fins ahir, tot just jo anava com peix fora de l'aigua, entomant tot el que m'envoltava i intentant absorvir-ho el més ràpidament possible. Ahir, per fi, em vaig sentir com a casa. Amb això no vull dir que ja ho sé tot, ni parlar-ne !!!!! Em sembla que no en sabré mai prou, sempre hi ha novetats i coses per descobrir, però si que vaig poder començar a identificar, a relacionar, a conèixer i sobretot reconèixer moltes coses i persones, i això et fa sentir com a casa.
Moltes vegades es parla del món de la cuina, com un món ple d'enveges i rivalitats, d'enganys i perills; Doncs no !!! Si més no, sota el meu prisma i les meves sensacions, el món de la cuina és molt més familiar, acollidor i solidari, del que molts altres ho són. Tots lluitem pel mateix: sobreviure fent el que més ens agrada i ensenyant a tot el món, que la cuina és un art (amb moltes i diferents maneres d'expressar-ho). I quan vius i formes part d'això, és fantàstic.
Així que lluny d'explicar-vos les novetats en vins, caves, productes de menjar o utensilis de cuina, que també hi eren, i molt bons per cert; el que el Fòrum ahir em va aportar és nova energia i ganes de fer coses. No sé si en Pep i en Jaume pretenien aquest objectiu quan planejaven el Fòrum (segurament no), però això és el que a mi m'ha aportat i volia compartir-ho amb tots vosalrtes, ja que la resta segur que es podrà consultar per internet i altres mitjans.
Molta sort i fins a la propera !!!
Laia.

M'hauria agradat ser el teu amic, Santi

.... i aquesta frase té molt o gairebé tot de veritat. Un home de caràcter imponent com ell crec que té mèrit ser amic seu, de ben segur que ens haguéssim discutit mil i una vegades però no hauriem deixat de ser amics. En el nostre món de cuiners fer amics de veritat no és gens fàcil, fer companys de professió ho és més, jo crec que tinc bastant de tot i durant anys m'ho he treballat molt per aconseguir fer amics en aquest col·lectiu que per si no ho sabeu, jo ja hi vaig entrar de gran i és bastant diferent.

En Santi és un cuiner que després de sentir-lo en alguna de les seves cèlebres intervencions tenia la facultat de posar-te a cent i sortir d'allà on estiguessis, motivat com una moto; tenia facilitat de paraula, tenia molt de discurs i sabia com enganxar al que se l'escoltava.

Recordo, a tall d'anècdota, que a la festa dels meus 40 anys ell hi va venir i la festa anava fent camí entre molts cuiners i sobretot amb l'agradable visita d'en Miquel Martí Pol (gràcies Lidia i Ciscu) i quan ja l'aperitiu estava a les acaballes i només quedava la carn per coure a la brasa en Santi, pinces en mà, va començar a escridassar als convidats recordant que no podien deixar sol a l'anfitrió, o sigui jo, coent la carn i va organitzar un moviment solidari entre ells que en un moment les restes de l'aperitiu van ser recollides i la carn va començar a córrer per ser menjada, jo no m'hagués atrevit a dir-ho i menys a fer-ho, ell si. Els meus amics del poble van quedar distrets amb aquella col·lecció de cuiners estrellats que corrien per aquells verals. La conversa entre en Joan, el meu amic "hippie", i la Carme Ruscalleda va ser memorable.

Estic content de la meva aportació culinària a un personatge com ell ja que durant anys amb la seva familia celebraven la Nit de Nadal a Vic en una casa particular on jo era l'encarregat de fer-hi el sopar: escudella, terrina de fetge, pollastres farcits.... mai vaig sentir cap comentari d'ell i tractant-se de cuina tradicional és lo millor que podia passar, 8 o 10 anys seguits de fer aquest sopar donen garantia que ho debien trobar força bé, si no haguessin canviat de proveïdor, oi?

Hem coincidit en festes, conferències, enterros, pel meu casament em va trucar de l'altra punta de món per no poder assistir a darrera hora, ha set client de casa almenys en tres ocasions, entrant a la cuina per saludar a la gent que treballava a casa, home de detalls.

La primera vegada que vaig estar a Can Fabes debia ser a l'any 90 o 91 i jo havia sortit en un petit reportatge a La Vanguardia com un cuiner que havia anat de Badalona a les muntanyes a llogar una Fonda. Ell, no sé per què, ho sabia i tant punt vaig arrivar em va fer entrar a la cuina on estava netejant bolets i xerrant amb el metge del poble ja em va alliçonar, com si fossin mestre i aprenent, dels objectius gastronòmics que em podia marcar. El marcat vaig ser jo ja que era el primer restaurant d'alt nivell que jo havia anat a la meva vida i a més anava sol.

D'aquell àpat m'en recordo gairebé de tot, l'atenció de l'Àngels, el servei, els plats, uns ceps al forn, un tudó rostit, uns espinacs saltats... i jo totalment embadalit de tot allò em vaig dedicar a memoritzar un àpat que passaria a la meva història.

Però amics, m'ha faltat només això: m'hauria agradat ser el seu amic.

Jo ja havia sembrat, com bon pagès, però la collita no arrivava a bon terme, què hi farem... Jo sempre el defensaré de tot aquell que l'intenti desprestigiar davant meu, era polèmic i no cal ser gaire inteligent per saber-ho, però no es deixava trepitjar pel circ mediàtic d'altres corrents gastronòmiques. Ell volia seguir sent el Santi i jo volia ser el seu amic....

Si quant se'ns apagui la tele com a ell, ens trobem que realment hi ha més focs per cuinar ja li demanaré que em repetixi aquells ceps al forn i de pas... escolta Santi, podriem ser amics?

Podem fer-ho !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Després de molts dies de fer intents per escriure alguna coseta al blog, avui m'he decidit. Us vull fer reflexionar una miqueta, per això també ha d'estar el blog, no? Per fer pensar i remoure coses, que així és com som nosaltres, ments inquietes que no poden estar quietes, i a vegades enfoquem aquesta energia cap a la cuina i la sala, i a vegades l'enfoquem cap al nostre dia a dia. Per primera vegada en aquest blog, parlaré de la tant "temuda" crisi en la que estem inmersos. Quan la gent ve al restaurant i ens parla de crisi i de la devallada de la feina, amb l'Ignasi ja fa molts dies que optem per la postura de "l'ampolla mig plena"; si ho neguem és que vivim en "los mundos de Yupi" i no seria real; però tampoc ens podem quedar en la pura exclamació i lamentació. Per què, ¿quina reacció tindrieu vosaltres si un cop heu vingut fins a casa nostra i entreu al restaurant, us omplim el cap amb queixes i lamentacions? Segur que fugirieu per potes, no? Com tots.....Per això, a nosaltres ens agrada més parlar de canvi de costums i tendències, al qual ens hem d'adaptar el més aviat possible. Les coses no les podem canviar, passen i les hem d'entomar tal i com se'ns presenten, però si que podem mirar d'agafar-nos-ho pel costat menys negatiu que poguem i elaborar noves estratègies per adaptar-nos a aquest nou estat. Aquesta és la gran sort que tenim tots plegats, la capacitat de reflexionar en positiu, la capacitat de pensar en el nostre estat i la gran capacitat d'adaptació al canvi.
CANVI: la principal característica d'aquesta paraula és que ens obliga a pensar i reelaborar el nostre espai de "confort" que ja tenim creat; però contràriament al que tenim après, si ens mirem aquesta paraula i situació com a possibilitat de millora, ja no ens faran por els canvis. Hauriem de començar a canviar les paraules, i enlloc de "problema", "conflicte" o "crisi", utilitzar la paraula canvi i dotar-la de positivitat, de força per tirar endavant i d'energia per evolucionar endavant.
Nosaltres aquí a casa és el que intentem; no volem negar la situació, però tampoc ningú ha dit que lluitar pel que vols i aconseguir-ho amb esforç sigui negatiu, ni fàcil. Hauriem de recuperar la cultura de l'esforç, aquella cultura que ens ensenya a valorar les coses, a aprendre que aconseguir fites (personals o professionals) requereix d'un esforç. Si ho podem tenir tot al nostre abast sense donar res a canvi, quin valor té?
És aquí on vull anar jo avui, a reconèixer que aquest canvi l'hem de saber aprofitar, jo crec que és una oportunitat per millorar, per no quedar-nos adormits i evolucionar endavant i en positiu. Segur que si entomem les coses sota aquest prisma, un cop passat, podrem mirar enrera i dir: Gràcies a aquesta oportunitat que vaig tenir i vaig saber aprofitar, ara he aconseguit tot el que tinc.
Així que siguem pro-actius i positius !!!!!!!
Segur que les converses que podrem tenir quan vingueu seran més animades i amenes.
Fins a la propera,
Laia.

Article per la revista Els Cingles de Collsacabra....

Hi havia una època a principis dels 90 que a La Plana s’obria una pizzeria cada setmana,
L’èxit d’aquesta es mesurava en les cues que es formaven al carrer per aconseguir menjar-ne una, de fet semblava que no tinguessim més imaginació que la forania per tirar endavant noves tendències al sector de la restauració. La cuina tradicional començava a quedar endarrera, com incapaç de posar-se al dia i semblava que hauria de ser pels turistes. Això va fer esperonar a més d’un a fer treballar la imaginació juntament amb la història. Poder els que ens agrada anar contra-corrent de modes i gregarismes. a hores d’ara encara patim aquestes influencies que alguns en diuen modernitats perque el que be de fora es el millor.
Creieu que en alguna televisió italiana surt algú fent una coca, una paella, un fricandó?
segur que no ja que tenim una filla del Collsacabra vivint a Parma (Italia) i m’asseguraba que res de res, només es fa la cuina del país. Aquí anem al revés: si tenim tòfona negra et demanen per la blanca, si fas coques perqué no pizzes i al teu arròs alguns clients de casa et diuen: aquell risotto que fas… Així no podem anar gens be..
A mi d’alguna cosa m’havia de servir les influències i aprenentatges més dispars: del Ferran Adrià a en Pep Salsetes passant pel Nandu Jubany i el Carles Gaig i acabant amb el Llorenç Torrado. Tot aquest garbuix mental d’experiències fan que amb els anys les idees et vagin creant un estil molt definit de cuina i les coques és una d’elles.
Aquest any ja en fa divuit que faig a casa, primer a la fonda i després ja al restaurant les coques salades i per sort meva, sense posar-mi medalles, ara molts bons cuiners ja han incorporat una coca a la seva carta (ja no sento la soledat de quan en feia als començaments, que molts em deien si feia pizzes…) uns les fan més tradicionals i els altres més creatives.
Vaig començar amb la coca de forner de tota la vida però sense sucre i torrada amb tomàquet. Després s’em va acudir de farcir les coques amb coses molt a ma com el pernil dolç, el bacon, les anxoves, … algunes combinades amb formatge, però les coques catalanes tenien prou recorregut al llarg de l’historia, desde la coca de recapte a la plana de Lleida i comarques veïnes, on hi havia el blat i l’horta, els cocs de la Terra Alta, els cocs de la Catalunya Nord o les coques de ses Illes.
Així que vaig pensar en anar un xic més enllà i fer unes coques diferents però tenin clar que tothom pogues fer-les a casa seva, amb ingredients de l’entorn es podien fer tantes coses…
Quan feiem un àpat de lluiment amb els meus companys de Osona Cuina ja m’encarregaven una coca, ja era un clàssic, dins l’àpat i encara a hores d’ara segueix també sent un pal de paller dins la meva carta a casa
Però comencem per la base, amb els anys he anat tastant moltes bases diferents per aquestes coques, coca de forner sense sucre, massa de coca de recapte, massa de pizza, pasta de full, pasta philo, pasta brik fins que vaig trobar una massa diferent, el forner de Rupit (Osona) en feia una per les seves magnífiques coques de crema i cabell d’àngel molt original, jo en dic full rústec i està pre-cuita en forn de llenya.És una massa lleugera per ser un full i molt fàcil de treballar. Li vaig demanar si me’n podia fer i tal dia farà gairebé deu anys….
El primer ingredient que lligarem amb les coques és una bona salsa de tomàquet, producte que fa molt i molts anys, potser segles, que vinculem als derivats del pa, bona mostra és la “coca de tomacó” que es diu que va ser la precursora de la pizza napolitana.
La salsa de tomàquet feta a casa i sobretot a finals d’estiu i tardor quan el tomàquet està en el seu millor moment és el temps de cuinar i guardar aquest producte que haurem cuit amb sal, pebre, sucre, alguna herbota i, sobretot, oli verge d’oliva i paciència...
No podem també oblidar un ingredient important: el formatge que en un pais amb una riquesa de varietats tant gran el repte era posar-n’hi uns quants.
Sempre de base faig servir un de llet de vaca molt tendre i neutre fet al poble i per damunt, depenent de l’ingredient, poden anar desde un formatge blau de Centelles tot passant pel Tou dels Til.lers de Sort i acabant per un Maó vell, formatge que no és gens fàcil trobar-ne i que ratllat el trobo realment ple de matissos dificils de trobar en altres de similars.
A partir d’aquí el gust personal, l’estació de l’any, els productes de l’entorn són els que ens ajudaran a fer combinacions prou atractives a la vista, a l’olfacte i al gust per ser degustades.
Estaré content si us en feu alguna a casa, ja ho sé que el “fast-food” sobre el tema ja és molt ampli, però no us deixeu embaucar, com el gust que li donareu vosaltres a casa ells no ho aconseguiran mai, ni amb masies, ni àvies ni amb suposats forns de llenya.


Ignasi Camps

Nota: aquest article es del 2007, com han canviat les modes gastronòmiques a hores d'ara?

setmanes distretes.....

Qui es pensi que el Febrer és un mes de poca feina almenys en el nostre cas s'equivocaria de totes totes. Tenim el dia a dia super ocupat desde les sis del matí fins les deu del vespre, o sigui ara mentre us faig aquest escrit, potser no fem gaires taules entre setmana però les hores ens volen. Per cert avui he fet terrina de fetge d'ànec - foie micuit - per ser exactes i els que tingueu manies perfectament comprensibles amb el tema no cal que seguiu llegint.

Vaig endavant que us explico el per què de tot plegat.

Per tal d'aconseguir l'excelència d'un producte com el fetge d'ànec jo els vaig a buscar a la granja que hi ha al poble acabats de treure de l'animal, penseu que això em porta mitja hora o més d'espera per tal d'aconseguir quatre, cinc o sis fetges que siguin extres, o sigui sense taques i això no és tan fàcil com sembla.

Moments després de treure¡ls de l'animal els posen amb aigua i gel per refredar-los lo abans possible - normes sanitàries - però clar el contacte amb l'aigua fa que els fetges en mesures més grans o petites s'empapin del líquid que els envolta i perdin gust i textura. Jo amb el vist-i-plau del veterinari que m'ho permet els treballo en "calent" com es diu en l'argot i ara us explico com:

per fer una bona terrina necessitem un motllo de plum-cake que forrarem per dins amb film de plàstic.

Aconseguirem dos fetges d'ànec de 500 grams aprox. i els deixarem una hora o més a temperatura ambient i tot seguit obrirem pel mig amb un ganivet i anirem treient les venes principals dels dos lòbuls.

Un cop acabada aquesta feina els estirem a la terrina i els amanim amb sucre i sal en la mateixa proporció, no us quedeu curts, pebre negre, nou moscada i un xarop d'algun vi dolç negre com la

garnatxa, Pedro Ximenes o misteles, tot ben amanit. Opcionalment tacos de poma confitada, codonyat o tòfona que ara és l'hora també us faran de bon acompanyant

Tapeu els motllos amb film de plàstic i ho poseu al bany maria de tres quarts d'hora a hora i mitja segons poseu la temperatura del forn. Jo no recomano passar dels 100 C., nosaltres ho fem a 70 C.

Un cop ho treiem del forn és important refredar-ho lo abans possible, primer destaparem el film i haurem fet una tapa que ens permeti premsar a base de pes la terrina. Aquesta la posarem en una safata fonda amb aigua, gel i un xic de sal per refredar mes ràpidament i la ficarem a la nevera. Deixem reposar 24 hores i tallem i si ens ho mengem ràpid cap problema si no ha de ser així millor tallem la terrina en porcions, 80-100 grams està prou bé, les filmem i congelem per què no es rovellin i perdin gust i aroma.

És un plat polèmic, ho sé, però fet d'aquesta manera és la que més s'assembla per tal d'aconseguir aquesta excelència que sempre anem a la recerca per tal d'oferir-vos a taula tot allò que ens envolta.

Son tres quarts d'onze, hora d'anar a fer nones, demà sonarà a tres de sis i baixaré a Vic tot escoltant Lo Basté a rac1 que és molt canyero de bon matí.

Petonets i abraçades

Ignasi

1000 ?

Ja hem passat de les mil pàgines obertes i tafanejades per tots vosaltres i nosaltres! Doncs ens toca moure fitxa a nosaltres:
Una copa d'aquell cava, del que en varem parlar dies enrera, i un cafè per tots aquells que volgueu venir a treure el nas per aquí casa aquest cap de setmana, què us sembla? per algun ocellet ja sabem que alguns vindreu, tot això que tindreu de més !!
De fet el comptador de pàgines d'aquí uns dies potser el treurem per no caure en algun parany desconegut i per què no volem fer cap récord, ni per davant ni per darrera, de res, només ara és informació per saber on anem, a la fi som principiants del tema, no?
El post d'avui és un xic petit però aprofito per dir-vos que aquests dies anem en màniga curta, al migdia, en ple mes de Febrer i que aprofitem-ho que ja tornarà el fred, segur que si.
Ignasi

mongetes petites del Collsacabra

Avui he trucat a l'amic Sebastià, l'hereu, per què em porti patates Canabec i sort !! ja que té mongetes petites del Collsacabra fetes amb la seva llavor i que no es troben facilment amb aquestes característiques. És una mongeta molt similar a la de Santa Pau en la seva varietat de "tavella brisa". Quan està acabada de coure no ha de fer pallofa i s'ha de desfer a la boca, gairebé ni s'ha de mastegar. Es conreua en unes alçades de 900-1000 metres i són de mata baixa, o sigui, no s'hi posen canyes per què creixi amunt, no es reguen i si un any és dolent d'aigua no n'hi ha.
Ara no tot són flors i violes, no és gens fàcil coure-les d'una manera exacta i 's'ha d'anar amb compte amb l'aigua, les més bones d'aquí eren o són les cuites al Santuari de Cabrera, a Cal Vidrier o les mítiques de Can Baró de Tavertet que ja no existeix. Crec que les tres tenien en comú la classe d'aigua que feien servir i que acostumava a ser de cisterna d'aigua de pluja, per tant, lliure de cals com moltes de les cases de pagès del voltant del poble que en tenien d'aquests sistemes d'emmagatzematge penseu que encara que som a una de les subcomarques més plujoses de Catalunya també tenim l'altra cara de la moneda amb uns estius de vegades molt eixuts fins les tempestes d'Agost.
El cossi que es fa servir i el foc són importants, normalment es feien servir olles tapades i damunt de la cuina econòmica i que just anessin fent xup-xup molt a poc a poc, de tant en tant s'espantaven amb un xic d'aigua freda i el que també és molt important: el fer-ho cada dia donava l'experiència justa i necessària. Un altre detall és que si les mongetes eren de l'any no es posaven en remull, això ara és gairebé impensable però no impossible, eh?
Jo us puc donar una petita guia per fer-les a casa vostra però penseu en la estratègia del dia que les hagueu de fer: heu d'aprofitar un matí que feu altres cosetes a la cuina i pogueu controlar la cocció de les mongetes.
Peseu 100 grs. per persona de mongetes i les poseu en remull en aigua freda la nit abans.
Poseu en una olla que pogueu tapar les mongetes que haureu escorregut i ompliu d'aigua mineral
fins just tapar-les i engegueu el foc quan comencin a bullir baixeu el foc al mínim que pugueu, el punt el trobareu sempre amb l'olla tapada. El secret és que si bullen poc a poc el gra no es mou i per tant no xoquen entre elles i no es despallofen com passa moltes vegades, si aconseguiu això ja teniu l'èxit mig assegurat, l'altre és el punt de sal que heu de posar a mitja cocció mes aviat cap al final d'aquesta. Si us surten be les heu de menjar sortin de l'olla amb un raig d'oli bo o be fregiu uns talls de cansalada bona i aprofiteu l'oli per amanir-les, us llepareu els dits. Que us han quedat un xic espallofades? teniu varies opcions: fer una truita de mongetes i cansalada o be junt amb l'aigua de la cocció fer una bona crema de mongetes per sopar... i una truita de cansalada per acompanyar... (ous bons, siusplau) i que us haig de dir mes que no sapigueu !! alliolis, torrades, bon vi, llar de foc...
On comprar: Can Colom de Cantonigròs o a mi mateix ja que no conec cap establiment on en poguin vendre de veritat.
Ignasi

Sortim de l'armari.... que ja toca, coi !!

Acabo de veure per primera vegada el nou anunci de la Damm per presquipció facultativa dels meus amics que em diuen que només hi falto jo (?¿) i m'ha donat per pensar que és l'excusa perfecta, un anunci en "prime time" d'una marca de cervesa popular que escombra cap a casa, per sortir de l'armari, sí m'heu escoltat, sortir de l'armari.
Qui ha de sortir? els que fa molts anys que hi creiem en els productes locals, en els productes de casa nostra, els que ens envolten des de sempre, això no és ser clàssic, és ser rabiosament modern, aquesta ràbia acumulada d'anys de veure que tot el de fora era millor, fins i tot l'enciam iceberg, deixem-nos anar, tornem a anar als mercats, a pagès, a vora mar, on calgui però gastem productes d'aquí, mentre ens vagi bé i l'economia ens ho permeti que des de la sardina fins al caviar de la Vall d'Aran, des de la ceba de Figueres a la maduixeta del Maresme, del pollastre del Berguedà a la vedella dels Pirineus, del vi de l'Avi Miquel fins a l'Ermita del Priorat ens pertany. Tenim gairebé de tot, potser ens diran que som demagògics, que ens mirem el melic i això no és bo, què punyetes però si és lo més sostenible que podem fer, no?
Penseu tots aquells que quan aneu a la Catalunya Nord sentiu certa enveja de que facin servir "lo català" amb senyera pel mig, amb tot i per tot i no els fa res utilitzar el distintiu de nacionalisme, potser els dóna un tret característic que els fa vendre més, no tenen vergonya de fer servir la seva imatge ja que els hi aporta riquesa...
Tinc uns quants amics d'aquí de comarques que ja comencen a tenir molt clar, quan van a comprar, les prioritats de l'origen dels productes, quan més a prop millor, i va a més, es torna a posar de moda regalar cosetes d'aquí, sobretot menjar.
L'anunci de la Damm sumat a la moda que esperem no sigui passatgera que hi ha en un ampli sector de cuiners que aposten pels productes de proximitat i la premsa que ja es comença a resignar que el retorn a casa és inevitable i que els productes foranis, que ja va bé que hi siguin, no seran modes majoritaries ens pot dur a viure un canvi en molts models que fins ara eren patrimoni d'altres i que el "Fet a Catalunya" sigui predominant a el Made in Italy, made in La France o el, sobretot darrerament, Made in Japan.
Potser es tornarà a fardar, no d'anar de viatge a no sé quin destí estranger sinó d'haver anat a un curs de cuina local en algun allotjament rural d'alt nivell, si cal, i presumir de fer el millor trinxat davant els companys de feina el dilluns al matí i també descobrir artesans perduts en la inmensitat d'aquest pais i que a més a més t'ensenyin allò que fan i com ho fan. Au dilluns a xerrar-ho tot.
Veieu com hem de sortir de l'armari ?
Potser es posarà de moda sortir de Bcn de bon matí i fer 100 quilòmetres per anar a buscar un parell de quilos de pa a Hostalets d'En Bas (Garrotxa) i tornar a casa a dinar amb aquest be tant preuat i millor que molts tortells de diumenge.
Fem servir els colors de les nostres identitats (gastronòmiques) i que no ens faci por de ser uns horteres del que es fa aquí. Tenim un be de Deu, no? aprofitem-ho.
Au, prou per aquesta nit(estic agafant alè de nou...) us deixo anar a fer nones i ja tornaré a carregar fort qualsevol nit d'aquestes. Per cert ens acostem a les 1000 entrades del blog i ho celebrarem, ja veurem com eh?
Nanit
Ignasi