truita d'escarola, de tort i al revés, sempre hi és....

s’ha fet esperar però ja tenim la truita d’escarola, aquí la teniu !!
Vinga !! comencem a treballar anant al pati de casa on tenia les escaroles ja ben espigades, les he arrencat, amb bon humor com veieu i cap a la cuina falta gent….




Primer de tot rentem l’escarola, ja que com que a les de casa no hi poso cap tipus de tractament, les bestioletes típiques i tòpiques de tot jardí hi busquen refugi i per tant les hem de fer fora....
un cop netes les trinxo, deixo els troncs a banda ja que amarguegen massa i només aprofito les fulles. En una escarola normal haurieu d’aprofitar les fulles més verdes i les tendres i blanques per amanir que està més bé.




Ara agafeu unes cebes de Figueres, una bona mida seria d’una ceba per escarola que penseu fer, les fulles verdes recordeu, i així el seu gust no dominarà. Jo he fet unes quantes, les pelo i les tallo a juliana ben finetes i les poso amb un xic d’oli d’oliva a sofregir i un xic de sucre per ajudar a caramelitzar, la mida seria el doble que de sal, el foc que vagi amb mesura per no cremar la ceba.



Un cop la tenim ben caramelitzada hi afegim les panses i els pinyons i també ho fem rostir fins que els pinyons canvien de color.



ara un consell, que jo no vaig seguir i per poc se'm crema, treieu la ceba, les panses i els pinyons de la paella i amb la resta de l’oli que us quedi hi afegiu l’escarola ben tallada i com si fossin espinacs ho sofregiu i un cop ho tingueu cuit ho torneu a barrejar.





fa tota la pinta d’un saltejat d’espinacs... però és escarola espigada



ara una dotzena d’ous d'El Cos, la casa de pagès que em produeix els ous amb gallines de pota negra de Vilafranca, deixatats i posem la barreja i ho deixem reposar a temperatura ambient una estoneta…



la truita un cop donada la primera volta a foc molt i molt lent…..



i aquí veieu el resultat final…. potser que m'hi comenci a dedicar a fer truites, no està gens malament, oi?
La fitxa de tast seria destacar el contrast entre la lleugera amargor de l’escarola i la dolçor de la ceba i les panses, jo la vaig trobar molt fina tot i que hi vaig trobar a faltar un xic de cansalada que potser hagués fet pujar de gust tot plegat….El que si vaig tenir clar és que crec que la ceba hi queda millor que els alls tendres, si més no m’ho imagino




ara una vista mig general de la cuina de casa i jo fent el cafre amb la forquilla i el ganivet disposat a destrossar la truita de males maneres com ja es veu a venir, oi? Aquí finalitza la història de la truita d’escarola, barata, nutritiva, bastant fibrosa i amb uns tocs d’imaginació podem fer un gran plat d’hivern que és el temps natural d’ella.
Atreviu-vos a fer-la quan sigui el temps i ja m’explicareu, quant tingueu convidats hi poden estar força estona esbrinant de què punyetes està feta la truita i vosaltres a riure per sota el nas…. com jo. Bon profit

un àpat diferent.....

Voleu tastar 6 pans diferents i tenir els srs. Forners a la taula?

Voleu sentir el flaire que desprenen el pa i la coca d’Osona i La Garrotxa?

Voleu mastegar pa de veritat?

Voleu compartir un àpat amb gastrònoms de noms i cognoms?

Voleu tastar plats i platillos de casa amb productes del país?

Voleu beure ratafies, cerveses i vins d’Osona, La Garrotxa i El Montseny?

Voleu debatre juntament amb tots ells en acabar l’àpat?

Tot això 20 persones tindreu l’ocasió de compartir-ho al voltant d’una taula en un àpat únic que farem el 26 de Juny a partir de les tres de la tarda.

Truqueu-nos !!



Notes: les reserves es farán per estricte ordre d’arrivada, via email o telèfon. Heu de venir sense presses ja que la durada de l’àpat pot ser de més de dues hores. El preu tot inclòs és de 50 € per persona. Gràcies.

m'agradaria tant ser el teu mirall...

...per veuret el somriure matiner que tant m´agrada
o potser per goitar com et pentines mentra tota tu ti reflecteixes,
per aquella mirada profunda tot buscant que hi ha a qui dins...
o potser per l´escalfor que els teus ulls deixant anar tot sovint,
si jo fos el teu mirall m´agradaria poguer mirar dins teu,
poguer observar tota aquella passió amagada i ben defensada,
o potser goitar l´amor que deixes anar a trompicons i empentes.
Si jo fos el teu mirall, res no canviaría, només t´ajudaria a descobrir tota l´intensitat de tu mateixa que a la vegada en mi reflectiría...
Quina sort ser el teu mirall i veuret evolucionar, quina sort ser el teu company d´aventures, quina sort sería ser estimat per tu.
Jo, testimoni silenciós, sempre al costat teu fent la meva feina sense hores i mai a l´amagada...
I quan tots dos fossim un de sol, tots dos reflexariem una sola intensitat, una sola passió, un sol amor...
De vegades ser mirall potser es un tant feixùc, quan les ombres de la cara assenyalen tempesta no sempre el parallamps funciona com voldriem, però quan assenyalen pluja i melangia el mirall es el millor aixopluc del món, observa, comprén i calla mentres no demanis el contrari, aleshores agafa vida i t´abraça i et peixa fins que t´adorms i la tristessa es converteix en un petit instant de felicitat, de reconfortar mentre ets reconfortada.

Si jo fos el teu mirall, em deixaria estimar sense vergonya, per això m´agradaría ser un mirall singular, diferent, de vegades insistent..., rialler i un tant pesigoller-ho, ho reconec...
Si jo fos el teu mirall, sommiaría amb tu, compartiria amb tu, aniria a l´escola, l´escola de la vida amb tu...
Si jo fos el teu mirall, voldría reflectir-te com calar foc al teu cor
i que les flames fessin caure tots aquells murs, de vegades freds i despiadats, que ens envolten tot sovint en aquesta vida.
Si jo fos el teu mirall, voldría ser al matí el primer i el darrer a la nit, i potser al capvespre dir-te cosetes a cau d´orella fins que les teves galtones fossin com les cireres, vermelles i goloses...
I... si jo fos el teu mirall, et faría perdre la por que et fa sentir-te reflexada, la por de sentir-nos responsables de malcreure que tal vegada no estarem a l´alçada, potser perqué estimar es d´éssers lliures, com tu i jo, dos ocells, jo més bé ocellot, que cadascú a la nostra manera busquem un niu per la nostre màquina de bategar,, tant de bó hi poguem ser com hi som ....de mentres seguiré volguen ser el teu mirall...
Ignasi

Utopía: el mercat del diumenge a Cantonigròs...

Probablement tots teniu alguna vegada idees utòpiques per dur a terme a la vostre vida, a la vostre feina o potser al vostre poble, desenvolupant alguna d´aquestes idees, moltes vegades bastant dificil per manca de temps per pensar, jo vaig arribar a rumiar molt com voldria que fos un petit mercat de diumenge a Cantonigròs.
M´imagino el poble amb les botigues a peu de carrer, amb tot el ventall de productes que podríem sommiar.
A cal tocinaire, tot artesà però amb una materia de primera o sigui amb un porc bò, engreixat a les diferents cases de pagés com es feia abans, i amb un resultat espectacular, jo que fa anys vaig tastar un bull negre de la masía del Cos, ben curat en una fresquera cara nord, quina salivera quan hi penso…
A cal forner, aquell professional que s´aixecat a mitja nit per barrejar bé els productes que durà la massa que sabeu que necessita unes hores per fer el seu procés de llevar, sense aditius i amb mases mare, després coura al seu forn de llenya, aquells pans...., aquella coca, els llonguets... i sobretot el flaire que despren el pa acabat de fer... uf.
A ca la pagesa molt viva a l´estiu i la tardor, ja sabeu que el nostra clima no es el més indicat per els conreus d´horta per l’alçada on estem, però tant se val, perqué unes bones patates del bufet, una bones mongetes del Collsacabra, uns bons tomàquets, unes bones pometes, enciams, etc... acabat de collir d´un hort moltes vegades de secà i sense utilitzar gaires productes quìmics. La pinta no serà com aquella que ens ofereix el mercat d´avui en dia, una imatge fantàstica i un gust, gust? a res, la majoría son híbrids que no tenen gust i tampoc han vist massa el sol...
A cal carnicer, pollastres, ànecs, oques, conills, xai de pastura, vedella, bou i porc també ous, tot de produccions integrades o ecológiques
A cal herbolari, hi ha de tot, herbes remeires, herbes de cuina, mel, sense pasteuritzar, i derivats, codonyats, confitures, bolets gairebé tot l´any i a l´hivern el nostre “caviar” de montanya que es la tòfona, la gran desconeguda de la cuina d´aquest país i es un producte fet a casa!!!
A cal formatger, tot un ventall de formatges de les cases del voltant, que de la llet d´un parell de vaques en fan diferents formatges, algún s´atreveix amb la llet d´ovella i els més agosarats amb la de cabra, resultat: un fantàstic repertori de formatges de llet crùa que faria les delicies de quansevol aficionat al formatge, curats, semi-curats, frescos, matóns, iogurts i algún en faria de formatge blau o a la cendra, etc....
D´altres parades també hi haurien, petits artesans que es dedicarien a lo que saben fer des de atmetlles garrapinyades a remeis de muntanya, des de bordats de roba a estris de ferrer, tothom tindria el seu espai.


Utòpicament així voldria que fos jo un mercat a Cantonigròs, però compte, toquem de peus a terra, que no vui ferir la sensibilitat dels meus companys de comerç, sino que de vegades la impossibilitat de aconseguir materies primes de primera es tant feixuga que fant que sortin aquestes pensades...
Tothom fa el que pot i per tant ningú està obligat a fer-mes, però
deixeu-me que segueixi pensant, igual entre tots ho canviem un xic...
Sense intentar entrar en connotacions polìtiques a nivell general si voldria fer un incís per dir que el principal obstacle que hi ha per fer un mercat al poble es la pròpia administració, sempre desde la capital, clar, ja que s´ha carregat un dels principals patrimonis que teniem, que era la petita pagesía, el petit artesà, sel´s ha carregat des un punt de vista que no hi ha hagut protecció per ells i que s´ha donat facilitat als grans productors perqué en siguin protagonistes amb els resultats que ja tenim a la vista, jo ja entenc els seus criteris de rentabilitats, però no em queixo d´això, em queixo de que estem perdent el nostre patrimoni de la terra a marxes forçades i si ho perdem del tot, potser també perderem l´identitat.
On anirem a buscar-la? potser a les zones rurals d´Euskadi, ò a la Provença o a on sigui posats a fer quilòmetres tant se val...
Tant de bo la meva idea utòpica no se me l´endugui el vent, perqué tots en lo més íntim volem que les nostres pensades algun dia es duguin a terme, ja veurem de moment us desitjo a tots bona primavera i que quan esclata tot aquest color verd que ens envolta em poso a sommiar…
Ignasi Camps

El senyor forner

Apunteu-vos el nom i adreça d’aquest Mestre artesà forner que es diu Josep Sabater, www.volsferpa.blogspot.com, ajunteu-vos uns quants, sigueu del món de la cuina, o de pastisseria, o una colla de particulars i ell s’encarrega de tot. En Pep Nogué, el nostre amic cuiner gastrònom de La Garrotxa ens va passar el contacte i després de la primera jornada de les dues que farem amb ell, els resultats són satisfactoris.
El que més puc destacar és la facilitat amb que es desenvolupa en l’art de fer pa i la maestria que té per fer perdre la por a embolicar-se dins una cuina, ja que els horaris no sempre són, aparentment, els mateixos en un tema com és el pa, tant fàcil i tant complexe a l’hora.
Doncs ell t’ho capgira tot i t’adapta tot el procés als horaris del restaurant, res més fàcil i sembla mentida que no hi hagi caigut ningú dels que fan cursets de pa per restauradors.
Aquest senyor forner ja segueix la filosofia que després t’ensenya i és la que creu amb fermesa en els productes naturals, ecològics o biològics i de proximitat i com que hi creu, t’ho encomana en un petit grau més del que ja hi creiem.
El món de les masses mare comença a ser apassionant, són els llevats més naturals que hi ha i són fabricació pròpia, els forners que treballen com Deu mana les fan servir com sempre s’havia fet i algun d’ells hi porta decenis amb la seva. Jo ara fa dos anys que tinc la meva, que em va ensenyar el Xavier Barriga, i la cuido com la meva millor planta. Em va costar 15 dies de fer-la però un cop feta li vas donant de menjar, farina i aigua, i ella et va donant el buquet característic al pa que cadascú es pogui fer.
La Laia ha penjat unes fotos al facebook,
http://www.facebook.com/home.php#!/calignasi

Va ser una jornada atepeïda i m’en vaig adonar que un curs del Josep Sabater a mitges amb el Xavier Barriga “Turris” seria el curs gairebé perfecte, l’un la base i el producte natural i la seva adaptació l’altre també la base, la qualitat i la innovació, a veure si l’Aula de Cuina de Chocovic em llegeix i ho proposa que estaria prou bé, no?
Total que si sou un grup d’amics, o de cuineres o tant sols aficionats, és un bon curs a fer encara que no tingueu un forn de llenya, en Josep s’adapta a tot i si no truqueu-lo i ho comprobeu.
Ignasi

el bus de l'escola

Tant se val el seu nom, deixem que segueixin en el seu feliç anonimat però m’agradaria fer-vos cinc cèntims de la monitora i el xófer del bus que té la linea de Rupit-Manlleu-Vic i que té parada a Cantonigròs just a la plaça davant del restaurant, excusa perfecta quan ens demanen que com és que hem tingut tanta canalla, en tenim 3, sempre els hi diem que com que té parada el bus de l’escola davant de casa és tot molt més fàcil, en el fons els estem dient que als pobles tot això és bastant menys complicat que a ciutat que és més complexe, una mica per tot plegat, l’anar amunt i avall; aquí tot és més a prop. Alguna avantatge hem de tenir als pobles, els de ciutat teniu tot un seguit de serveis i entreteniments a prop de casa i nosaltres no, però tenim anècdotes que ens fan la vida més fàcil i més divertida i sinó pareu l’orella al que ara us volia explicar:
Cada matí els nens d’infantil i primària esperen pacientment en les dues parades que té el bus al poble, quan arriva i s’obren les portes els nens pugen super contents les escales i ja reben un bon dia de la monitora i una pessigolla o una caricia del xófer, els nens encantats, de baixada cap a l’Esquirol que és on està situada l’escola; els nens canten cançons del país, de vegades cançons del “verano” i els mateixos nens ja porten la seva música per escoltar, un dia hi ha galetes Maria, l’endemà la monitora fa un pa de pessic, molt bo per cert, i els nens encantats de la vida.


Els més petits, de guarderia, que no poden pujar al bus escolar, així ho diu la llei, s’ho miren des de baix i esperen la senyal del xófer per anar a recollir un inofensiu Sugus, ja frisen per ser més grans i poder anar al bus, per ells és una fita, ja deixaran de ser nadons i seran nens, com els grans.
Que és un sant o aniversari d’ells? Un termo amb xocolata calenta i coca i els nens feliços i ben enxocolatats, ara inclús els mateixos pares ja portem cosetes si tenim algun dels nostres que fa l’aniversari.
De pujada a la tarda igual però amb sessió de pintura, un dia de vermell, un dia de groc, cada dia venen d’un color diferent i els dies com ara els darrers pintats de blaugrana.
Per Carnestoltes, tots disfressats i pintats i tot això que us explico és en un trajecte de tant sols 20 minuts, per Tots Sants castanyes i panellets.
El darrer dia d’escola abans de Nadal inclús van tenir un patge dins el bus que va recollir els primers desitjos dels nens per Reis.
Aprofitant l’aturada de Nadal no els hi falta algun detallet per ells, nosaltres els convidem a dinar, els altres pares també fan bombons o xocolates
Els dies que els ve de gust fan tómboles pels nens i sempre surten ben firats.
I de vegades la seva trempera arriva a venir en un dia festiu al poble i endur-se nens i alguns pares d’excursió per exemple per portar un pessebre a un llogaret prop del poble, tota una festa, sense subvencions…
No passa desapercebut el bus pel poble i si et troba pel carrer fa sonar aquella botzina de camió que encara duen els més antics, com el nostre, és ja un so familiar tant com el del campanar de l’església
Hi ha una coseta que està ben clara, els hi agrada la feina que fan, la disfruten i la comparteixen amb qui els envolta, són un bon exemple per qui ho veiem cada matí.
L’any passat un bon dia l’empresa del bus ens varen canviar el xófer, els pares se’ns va acudir recollir un pleg de firmes i presentar-les a l’empresa concessionaria i contra tot pronòstic ens varen fer cas i el xófer i la monitora van tornar per seguir fent feliços a la mainada d’aquest petit poble de Cantonigròs.
Penseu que cap nen, fora de malalties, es nega a anar a l’escola, com voleu que es negui amb aquest ambient? Sort en tenen.
Ignasi

Fricandó “mon amour”

Aquest nom de reminiscències diuen que franceses, és sinònim de cassola, d’un dels plats i platillos clàssics de la cuina d’aquest país. Tot i que ja sabem que es pot fer amb tota classe de bolets a mi m’agrada la més arrelada al Collsacabra que és a la primavera. Al bon temps si l’acompanya un bon seguit de pluges i plugims com aquest any i unes temperatures fresquetes fan que moixernons i camasecs apareguin en quantitats considerables en totes aquestes contrades tant plenes de prats com les nostres. Em fa gràcia perquè als mercats de Bcn i altres ciutats veus bossetes o paperines plenes de camasecs i que ells anomenen equivocadament moixernons, potser perquè el nom sona com a més important que camasec que fa un nom com de malalt, no? No sé exactament el motiu però fa anys que es diu que s’ha de corregir, però no és així molts s’entesten a seguir dient moixernó del que és un camasec.

moixernons nets a la cuina de casa...

El moixernó també dit moixeró o bolet de Sant Jordi, en llatí és "calocybe gambosa", és un bolet que es troba molt sovint de primers d’abril a principis de juny si el temps acompanya al mig dels prats de pastura, sovint forma famílies o erols que se’ls coneix com les cèlebres moixerneres, a Cantoni expliquen les llegendes que hi ha un constructor que en sap fins a 300 moixerneres que ressegueix amb passió autèntica de boletaire expert cada any i els seus cistells són memorables tant en qualiatat com en quantitat ja que és un bolet, si no ho sabeu, que és potser tant corcat com el rovelló o el cep. És el rei. Qui en busca gairebé es converteix en un boletaire furtiu gairebé d’amagatotis ja que com va de moixernera en moixernera se’n cuida prou de que ningú el vegi.

camasecs també nets a la cuina de casa...

El camasec també anomenat carrereta o bé fals moixernó, en llatí "marasmius oreades" és l’altre bolet majoritari en els prats d’aquest petit pais. Hi ha altres bolets com els xampinyons, les elitistes múrgules, alguns tipus de pet de llop tendres, i algunes primaveres la natura ens obsequia amb fredolucs, rossinyols i fins i tot algun cep primerenc.
És un bolet molt sensible a la humitat i si el temps bufa cap a bonança el camasec en pocs dies de sol ja desapareix del mapa fins a les properes pluges, de vegades ja fins a l’any següent. Bolet també molt apte pel fricandó, potser més popular fins i tot. A mi m’agrada en truita, remenat o dins l’arròs, també saltejats amb unes bones mongetes petites del Collsacabra, les que fan a l’Aubert de Tavertet o en Joan de Can Cames de Rupit.
A diferència del moixernó, caçar camasecs és vistós i públic ja que com s’ha de trepitjar prats que moltes vegades estan a la vista, ja ningú se n’amaga. La seva recollida és un veritable trenca-esquenes i a més la seva neteja és dificultosa ja que s’ha de tallar el peu perquè no sigui fibrós i treure les herbes que sempre hi té associades, això el fa un bolet incòmode només apte per qui encara té el foc a terra engegat amb els darrers freds de la primavera i s’entreté a triar-los havent sopat.
Quina carn triar per fer fricandó? A casa fem servir rodó de cuixa de vedella Bencriada de Girona tot i que he de tastar encara alguna primera producció de vedella ecològica que hi comença a haver a les nostres contrades, ja us explicaré. També les carns més gustoses de vaca o bou, si sou prou capaços de trobar-ne, són molt adequades per fer aquest plat com culates, filet de pobre, tall rodó i fins i tot bistecs petits del cap de mort.
Enfarinem la carn i l’espolsem per tal d’evitar l’excés de farina, ho fregim i ho posem a escórrer de l’oli sobrant, (que sigui d’oliva, no feu el garrepa).
Amb tomàquet o no? Jo li poso molta ceba i gens de tomàquet i un vi blanc una mica dolcet per reduir amb la ceba, de Figueres si us plau, i unes fulles de llorer, una mica de canyella, anís estrellat sal i pebre.
Hi ha un detallet que us explico, agafo el sofregit de ceba un cop reduit i li trec tots els entrebancs i el paso pel Turmix amb una mica de caldo i així la ceba no es nota la seva textura i si el seu gust.
Au! Ajuntem la ceba, el caldo, la carn i a fer xup xup tot plegat; quan està una mica tobet hi afegim una bona picada d’alls, carquinyolis i xocolata deixatada amb una mica d’aigua i per últim els bolets que haurem saltejat previament. .
No cal dir-vos que és un plat amb tantes receptes com cases hi ha que les fa. També és un plat d’endemà, s’ha de fer 1 o 2 dies abans i reescalfar perquè tots els gustos es barregin per tal de donar el flaire característic d’aquest plat i deixeu que el seu aroma penetrants us embriagui, podeu fer també per arrodonir l’àpat unes patates rosses a la paella ben cruixents, les millors són la mona lisa, ja que són toves i dolces i encaixen en aquest plat com cap altre, fireu-vos amb un pa de pagès blanc dels d’abans per sucar-hi dins el plat amb deliri i un bon vi rosat, dels de veritat, o un blanc de criança acabaran de fer la feina i després, sobretot no us oblideu de fer una bona bacaina, si teniu convidats ja us entendran per la feinada que haureu tingut, però, oi que val la pena? doncs endavant i feu el llépol tot el que pogueu. Bon profit.
Fricadó “mon amour”…..
Ignasi Camps