Sóc un compulsiu del Basté

… i és veritat, vaig tres dies a la setmana al gimnàs a Vic i la meva obsessió és engegar el cotxe encara ell no arrenca el programa, així quan comença amb allò de “bon dia Catalunya són les sis del matí” ja estic en marxa i res em distreu fora de la carretera, no ho he dit bé, si que hi ha coses que em distreuen, em dedico a esquivar animalets i animalots de tota mena alguns amb més fortuna i els altres amb més mala sort, jo que consti que faig el que puc, els intento esquivar sense posar en perill la meva mancança de reflexos d’aquelles hores, de vegades freno, i de vegades no puc fer-hi més, aleshores els hi dedico un pensament trist ja que em sap greu i la meva sensibilitat de matinada és bastant aguda i penso en les conseqüències d’aplicar allò que en diuen “és llei de vida” si però de bon matí, ostres no hi ha dret !! Desde un cavall al mig de la carretera, vaques i vedelles a l’altra banda del filat, una ovella, mussols, ocells varis, ratolinets de bosc, orugues, quin ventall d’éssers vius es mouen a les sis del matí, de fet en Basté també es troba una colla d’animalots el divendres a la matinada que fan botellón i no els atropella, potser ni tant sols se’ls mira… la buidor alcohòlica és el que té, tot i que t’adones molt anys després d’haver-la posat en pràctica que quina pèrdua de temps hi hem patit, dolça entrada en el món adult…
Total que en Jordi m’encanta quan desgrana les primeres notícies sempre recolzat per tot un equip, quin gran equip que té al voltant de gent jove, com jo.
El dia que se li en va l’olla per alguna raó en el tema d’alguna de les seves notícies em recorda que jo faig el mateix quan psasa a la cuina de casa, els faig discursets i la part més jove fa que m’escolta però tururu, tururu !!
És un home passional quan ho sent tot i que té dies difusos, com jo, en que sembla més una ametralladora llegint notícies que no pas dirigint el programa, però jo l’aprecio igual, eh? no us penseu.
Jo no escolto el programa sencer, només trossos, el dilluns la Rahola, jo de més jovenet havia anat a casa seva a Badalona, que és d’on vinc, ja que la meva nòvia de llavors feia un treball sobre un llibre que ella va escriure, només fa vint-i-cinc anys….
el Torrecilla també està dins els meus preferits, el Fermí Puig, gran cuiner català, si, català, en Xavier, els de les americanes de coloraines, la Gemma Calvet amb qui vaig coincidir en un pa amb tomàquet amb pedigrí de Bcn, la Mònica del temps i molts altres que per horari no coincideixo.
En Basté és així, cada matí la seva veu, barreja de carinyo i experiència, envolta el meu cervell i el fa està quiet, això és el mèrit que té el Jordi, quan arribo a Vic arribo relaxat, no he pensat en res, només l’escolto a ell i la seva cançó de les 6’15, gran sorpresa gratificant molt dies…
Avui ha marxat de vacances ben merescudes i el trobaré a faltar molt, però jo estaré content ja que s’ho ha guanyat ell solet, no us penseu que només fa de 6 a 12 i ja està… els preparatius són molt més llargs en un programa de màxima audiència com el que fa ell i les hores s’acumulen que dóna gust….
al setembre el tornaré a sentir qualsevol matí, que ja serà altra vegada ben fosc, “bon dia Catalunya, són les sis del matí…”

Ignasi

De vegades tot s’estripa…. de cop i volta tot s’arregla, quina sort !!

És veritat, o no? No us ha passat mai que com diu la cançó d’en Raimon:
“quan sembla que tot s’acaba torna a començar…”i és que tenim una setmana en que: ens barallem amb una de les millors amistats que ens envolten, no acudim, per feina, a una festa important amb la conseqüent emprenyada, ens traspassa el parent d’un molt bon amic i gran client de casa, toca anar a enterro, ens obre un nou restaurant al poble d’un estil proper al nostre amb l’enrenou que comporta en una comunitat tant petita com aquesta… i es va tensant la corda….
De cop sona el telèfon i veus familiars et fan encàrrecs, d’altres venen o escriuen per email i també fan encàrrecs, un àpat molt gros per l’any vinent també sembla que es posa a lloc i et dius a tu mateix: “és veritat, el món no ens ha oblidat només s’ha distret un xic…” però ja tornem a estar a l’onda correcta i aquí no ha passat res. No vull ni pensar si no hi hagués hagut aquesta reacció de les forces telúriques del nostre petit món que ens envolta que haguessim pensat abans d’anar al llit.
Ara descansarem no del que hem aconseguit, que és important, sinó del que ens hem lliurat, en Jordi Basté, sóc oyent compulsiu de 6 a 6’30 del matí quan vaig a gimnàs a Vic, fa el “Món s’acaba” i a Ca l’Ignasi, la Laia i jo, rumiem que el Món s’acaba per alguns però a nosaltres se’ns gira feina, el món telúric hi és i ens hi vol, així que deixem-nos endur per les onades sísmiques que sense fer cap tsunami ens portaran a port segur, de totes totes…
Dilluns a la platja…. pic-nic 2ª part, ja us explicarem.
Part del menú: truita de patates, cebes i pebrot verd, crestes de bonítol i tomàquet de casa, amanida de cogombre, menta i iogurt de la Plana, una bona sindria fresqueta…
Nanit
Ignasi

m'agrada fer el pagès...

I tant si m’agrada…. però el pagès de veritat, aquell que sembra el que toca i bo, qualitat per damunt de la quantitat, aquell que prefereix passar per no gaire espavilat i aleshores et deixa bocabadat, el del dia a dia de bon matí fins a la bona nit…. El que creix amb els seus horts diversos, el que cuida allò que té al voltant tot sigui per tenir una terra millor, de vegades un món millor…el que creu en allò que fa i no en fa ostentació, el que té enveja del que ho fa més bé i ho recondueix en una afany d’evolucionar.
El bon pagès ja li diu la dita “qui no sembra no recull” i a mi m’agrada ser-ho. Tot i que penseu, però si és de Badalona !! si, però vaig néixer sota una col, com aquell que diu, ja que els pares eren en aquell temps masovers d’una de les darreres explotacions de pagès que hi havia a la ciutat i alguna coseta se’m deu haver encomanat. Jo portava amb dotze anys el tractor del pare quan anavem a tallar raïms i feien falta moltes mans a part dels temporers llogats que venien sobretot del Sud de les Catalunyes, de l’ambient que es vivia entre les vinyes formen un gran record del meu final d’infantesa, rialles i acudits i tots anem-hi de cara a la feina…
Fer el pagès i decidir sembrar amb un àpat com el de diumenge passat, que més enllà de si va tenir éxit o no, segons es miri, va ser una trobada molt humana, els forners, aquests homes que no surten professionalment la majoria més enllà del seu forn van tenir una ocasió fantàstica de trobar-se i compartir amb la gent que els envoltava una feina que poques persones els reconeixen i que requereix un bon sacrifici d’horaris i condicions de treball.
De la mà dels dos Peps, en Pep Palau i en Pep Nogué, tots dos més enllà en les seves atribucions i aconseguint donar un nivell altíssim a la comunió entre forners i comensals van ser les dues ànimes anfitriones i bessones del saber fer.
Quan un fa de pagès necessita envoltar-se de professionals que sapiguen conduir bé i aquest parell que en aquesta casa tant estimem, en Palau ja fa molts anys, varen saber agafar el tractor i llaurar i sembrar bé el camp, si el temps acompanya ja recollirem els seus fruits quan pertoqui com un producte de proximitat i temporada.
Creixem lents, però no pararem de fer-ho, poquet a poquet ja que hi ha un xic de sequera que no ens permet anar més enllà però quan retornin les pluges el tronc que estarà molt ben format esclatarà com una gran flor i després es convertirà en un gran fruit que madurarà a l’arbre i el recollirem. Com a mínim això és el que somiem !!
Veieu per què m’agrada fer el pagès…? són els més savis de tots.
Ignasi

De quan l'equip respon...

Diumenge al migdia, ja molts ho debeu saber, vem fer a Ca l'Ignasi l'àpat del pa, menjar i vi. Vist des del punt de vista del comensal, ens diuen que va anar bé, i per les cares de satisfacció de quan van marxar tots, així debia ser. Però a mi ara m'interessa explicar-ho des de dins, des de l'altra banda.
Quan l'Ignasi em va explicar la idea d'aquest àpat, no m'imaginava la magnitud que va tenir finalment. Cada vegada es "complicava" més, hi anava afegint més plats, més pans i més vins i hi anava implicant a més persones. I cada vegada ens anàvem engrescant en l'organització de tot l'event.
No cal dir que una bona part de la setmana la vem passar amb nervis i certa tensió, ja que quan una cosa és important i vols que surti bé, el patir sempre apareix.
Tot i no ser la primera vegada que organitzàvem un acte diferent a l'habitual servei del restaurant, si que era la primera vegada que feiem un dinar-maridatge a tres bandes amb els implicats a taula.
L'Ignasi i jo teniem moltes ganes de que surtís tot bé, que fos un àpat per recordar i amb ganes de repetir.I així ho va ser. Però us he de reconèixer que el mèrit ni molt menys és nostre. El mèrit va ser de l'equip de casa, de la gent que per una ocasió així, va saber copsar la importància que l'àpat tenia per nosaltres i també s'hi va implicar al 100%.
Sé que la vàlua de l'equip s'ha de saber reconèixer a cada ocasió i constantment, però és en dies especials com aquest en que et tornen a demostrar que hi són, que estan amb tu i que el que per tu és important, també ho és per ells.

És després d'àpats com el del diumenge, que l'Ignasi i jo valorem i apreciem encara més l'equip que tenim. I com que en el moment no vem saber dir-ho ni expressar-ho (bé, l'Ignasi va dedicar l'aplaudiment que els comensals li van fer a ell després del dinar a tot l'equip, però ells no ho van sentir), volia avui escriure aquestes quatre ratlles per agrair-los l'esforç fet.

Gràcies a tots i totes.
Laia.