La batalla de les ànimes enceses…

La invasió ha set ferma, llarga i la batalla s’ha desfermat amb tota la seva bestialitat, un que no és aliè al que està passant rebusca en totes les golfes recòndites del seu cervell tot buscant el sant grial que permeti aturar aquella lluita sense quartel tant dins a casa com a fora. Això també dóna a observar que tot pujant a les golfes sempre hi veus una porta que cal canviar el pany, una altra que hi falta una mà de pintura, aquell moble que podriem llençar o regalar, trastos i trastets que cal endreçar, fotografies antigues que cal amagar, en fi us recomano un viatge amb presses per les vostres golfes per adonar-vos del vostre estat, sobretot si voleu ser aprenents d’antiquaris, ja ja ja.
Sortosament a les acaballes de l’estiu i després de quatre petits dies que hem marxat a les Frances d’aquí al costat per tal que ens toqui l’aire ja havien fet el seu dolç efecte, home, que voleu que us digui Cantonigròs és un bell poble d’estiueig però de vegades cal marxar si més no per què no s’aturi massa el temps, ja m’enteneu, el que us deia, sortosament ara hi ha forces abans de la tardor que per a mi és la millor estació de l’any, faci la seva aparició per ser espectador de primera línea de qualsevol tipus de batalles i mes d’aquestes on els seu protagonistes em semblen ànimes enceses de quelcom qué i on un és testimoni de primera mà, crec que si fos de segona mà ja començaria a ser de multituds i què voleu que us digui les cosetes han de ser artesanes de poca producció i que tot i lluitant fort no se’n vagi de les mans que si no un o altre s’aprofita i ara no són temps d’aprofitats, o si, si sobretot llegim les parts econòmiques dels telenotícies, total que gràcies que les coneixences permeten tenir un assessorament ràpid, contundent i segur dels que no dubtes, fets amb rigor i professionalitat, o hi ha d’haver espais buits en aquestes coses (i ara la frase estandar que quedarà “sècula seculorum”) i si no heu de fer com el Barça d’en Guardiola, tots a una, quedarà molts anys aquesta frase, molts anys i aquesta serà la gran fama popular d’en Pep ser present en el vocabulari de milions de persones que s’ho aniran passant de pares a fills al llarg dels anys, una frase feta en el vocabulari català, això si és un bon objectiu a la vida ja que tampoc és massa important ser el més milionari del cementeri, no?
Total que jo em vaig enrollant de mala manera i jo l’únic que us volia fer saber és que estava inmers en unes angines de cavall i tinc ple el cos d’antibiòtic i cortisona en una batalla descomunal a veure qui guanya, jo vaig a favor d’ells ara semblaré un “drogata” però visca els polvos i les pastilles !!
Ignasi, el malaltó…

esniff, esniff...

Senyores i senyors a cavall entre Foix i Carcasonne i amb tots vostès: el Mercat del dimarts a Mirepoix !!

Un mercat idílic com aquest es mereixia una presentació un xic singular i aquesta m’ha semblat adient, quin mercat renoi !! és com el d’Olot, però fregant la perfecció.
La barreja de botigues de decoració “kitch” sota les voltes, els cafès on els francesos són els reis de la contemplació, les parades i paradetes de tota mena, els cavallets de fireta de principis del segle passat amb tota la gama de colors rosa pastel que us pogueu imaginar, els plats cuinats en directe, paella, fideuà, musclos, ostres, aligot. Tot en viu i en directe, peixaters, carnissers, pollastres rostits, espècies, herbolaris, pagesos, majoristes de fruites, forners i pastissers artesanals, majoristes de planter, només de tipus de maduixetes petites en vaig veure cinc de diferents, cervesers, de formatgers uns quants, d’eines de pagès sense marca, d’antiquaris i en canvi de roba ben poques i sempre a les puntes de fora del mercat, no sé la raó…animals vius, gallines, oques, ànecs, pollets, conills.


Tota aquesta barreja de flaires, colors i gustos t’omple els ulls de tota mena de sentiments, primer ho compraries tot, però com que això no pot ser ens varem conformar amb tomàquets de varietats autòctones i semblants als Pit de Monja i al Pare Benet molt gustosos, uns albercocs i unes prunes també del pais que ja voldriem veure aquí i un raïm de taula de pagès i sense llavors que d’imatge no era res d’altre món però de gust eren com carmels, uns pans de forn de llenya espectaculars, encara tirem del tros d’un que tenim a la nevera i ja fa quinze dies que volta, unes olives a l’estil provençal molt aromàtiques i un toc d’amargor que les fa sublims. Hi ha un detall que els ajuda molt i és que tots et deixen tastar el producte abans de comprar, bon detall que ells ja ofereixen inclús els fruiters encara que no siguin autòctons, el vi de Les Corbières, que és la d.o. més propera, per 4 € ampolla teniem un blanc de criança i per 5 € un blanc verema tardana que eren com cullerades de mel a la boca, en saben, què hi farem…
Ara el so: és una barreja del so de multituds en una plaça no gaire gran barrejat amb l’orgue dels cavallets de fireta i el de dos cantautors que amb una guitarra, un clarinet i les seves dues veus tant dolces, tant franceses, anaven donant voltes a la plaça, de veritat, però és que és de película, s’ha de veure.
Ara l’ambient, públic grandet ja que les escoles ja havien començat a l’altre banda i els únics nens eren els dels turistes, barreja de gent de país bastant català i castellano parlant i molt d’anglès, públic bastant ex hippy o ex progre, molts barrets i no hi havia públic desagradable i de fet no hi varem veure cap mena de vigilància municipal, donava la sensació que tothom estava de mercat, que aprofitava bé el fet de ser-hi.


Ara postres: una tatin i uns macarons a la pastisseria de la plaça que varem quedar flipats, pel servei, amabilitat i preu, el dinar l’obviem ja que per qüestions logístiques varem fer el turista i la vem pifiar així que per parlar malament ens ho estalviem.
De la resta del poble ens quedem amb un forner de tota la vida, una formatgeria on la seva propietària no solament ens va aconsellar i deixar tastar sinó que a més ens va mig explicar l’origen de cada formatge del voltant de Mirepoix, això si es km 0 !! i la plaça amb les seves voltes que semblen a punt de caure que cal veure, segur que hi ha moltes més coses al poble, segur, però a nosaltres els mercats i la seva gent, el seu flaire, el seu soroll, el seu color ens treuen de polleguera com a quansevol goitan un quadre d’algun pintor consagrat només que el mercat té moviment i canvia a cada instant…
Ignasi