Un bon dia d’aquest darrer hivern vaig rebre una trucada de la meva amiga Margarida de Menorca convidant-me a fer tres àpats aquest mes de novembre per celebrar els 25 anys del Casal Català de Menorca, conjuntament amb les 20es. Jornades de Cuina Catalana, al restaurant Ca N’Aguedet d’Es Mercadal, al bell mig de l’illa.
No em vaig poder negar i és que aquesta gent, la del Casal Català, són un món a banda, un món on l’humanitat i la humilitat són a l’ordre del dia i ells en són els destacats personatges que hi tinc la sort d’escriure per tots vosaltres.
Val a dir que la meva presència en aquestes jornades és a gastos pagats però sense benefici comercial, així ajudarà a entendre per què m’estimo tant a aquesta gent i és que convido a tot cuiner a tenir una experiència com aquesta, ens cal per fer baixar de la parra on ens tenen pujats…
Em venen a buscar a l’aeroport i em donen les claus d’un utilitari per poder-me moure per l’illa i m’acompanyen al meu allotjament cedit pel restaurant que m’acull i em posen al corrent de totes les novetats a l’illa tant a nivell de fets cotidians com personals i sempre amb aquella cura de no fer mal ni ferir a ningú, senzillament meravellós sentir aquelles dones amb un bon gin tònic davant dels nassos, com estar a casa, recoi !!
M’informen del número de comensals que tindrem els següents dies i les cada dia més dificultats per aconseguir gent que hi vingui a aquests sopars que al nostre petit pais hi hauria bofetades per ser-h, ja que un menú gairebé degustació a 30 € amb una cuina acurada no passa cada dia, tot hi així la realitat ens fa tocar de peus a terra i tot i no ser gaire optimistes al final sí varem fer feina, sobretot diumenge a dinar.
El mateix dia d’arribar ens retrobem amb en Miquel de Ca N’Aguedet, cuiner clàssic i preservador de la riquesa culinària de Menorca amb uns plats representatius dels productes més emblemàtics del seu entorn, sempre penso que aquest tipus de cuiner on a França i també Itàlia senten veneració, aquí semblen deshonats de qualsevol adjectiu positiu. Ell i la seva dona Margarida porten a terme una cuina de molta franquesa la mateixa que tenen els productes que utilitzen i el tractament que els hi donen, a mi em recorda la Fonda Sala d’Olost o el Restaurant Sala de Berga on les olles amb fondos i les cassoles de guisats estan a l’ordre del dia, en aquestes cases sí que les olles fan xup-xup de veritat. Que els defineix? Humanitat i humilitat, com la gent del Casal, orgull d’ensenyar tot allò que els demano i tafaneria per algunes cosetes que he portat fetes de casa i tots contents amb els intercanvis que hem dut a terme que serviran, si més no, per arrodonir algun dels plats que ja fem cadascú a casa seva.
Ens acullen en tot el que faci falta, ens guien als llocs que podem anar, ens fan tastar plats i platillos del pais, torts amb col, perola de patates i porc, oliaigo, arròs de la Terra, albergínies i cebes farcides, pastís de patates, sobrassada pròpia amb mel…i no hi ha caldereta? us estareu preguntant, doncs no, ja que no és temporada de llagosta autòctona així que per tant en aquesta casa no es fa.
Aquests quatre dies no hem parat de xerrar a tort i a dret, com si a tots ens fes falta; semblava que haguessim menjat llengua i analitzavem sociològicament parlant, el comportament de la gent a l’hora d’anar al restaurant i la baixada que ha fet dins les seves prioritats i que a l’illa noten encara més que potser aquí.
Hem xerrat, hem menjat, hem fet cuina d’Osona i els quatre dies han passat volant, els acomiadaments són sentits, tornem a fer un gin tònic amb la gent del Casal abans d’agafar l’avió i ens acompanyen a l’aeroport. Què en són de fantàstiques aquestes dones!!!!!
I quines piles més recarregades que porto al damunt, la lliçó l’he llegit bé i la posarem en pràctica, que de vegades els que tenim petits negocis ens deixem dur per entorns tant competitius que no recordem que existeix gent com aquesta de Menorca; sens dubte hi tornarem, no es mereixen menys. Gràcies per tot.
Ignasi
