Un any de blog !!!

Aquests dies les persones ens fem propòsits pel nou any i ademés, diuen que quan acaba un any i en comença un altre, és moment de fer balanç i una retrospectiva de les coses que han passat. Entre moltes coses, jo no vull deixar passar l’ocasió de celebrar un aniversari molt especial: el primer anyet del nostre blog.

Com tots els que ens coneixeu, i els que ens aneu coneixent també sabeu, el nostre objectiu a l’obrir i encetar el blog, no era més que donar-nos a conèixer una mica més, explicar el nostre dia a dia i fer-vos partíceps de les nostres ilusions, també decepcions, i sobretot, dels nostres projectes; en realitat no hem fet ni hem deixat de fer res que no feiem, però abans quedava en les interioritats del restaurant i de casa, i ara ho expliquem de forma pública, ho podem compartir amb tots vosaltres i ens en podeu donar opinió, que de fet és del que es tracta….

He de reconèixer que això de tenir un blog, porta més feina de la que jo em pensava. Ara admiro molt més a les persones que tenen un blog i, sobretot, el tenen actualitzat i viu; comporta un temps i uns esforços que no tothom crec que n’és conscient (almenys jo no ho era).. I com que els dia només té 24h, i tenim algunes obligacions que no volen ni poden esperar,  he delegat els meus escrits en l’Ignasi que, estareu d’acord amb mi, se n’ensurt molt i molt bé.

Però no volia deixar passar aquest primer any de blog per fer-ne balanç i fer sentir els meus sentiments.

Veureu, us explico les meves sensacions: quan tu expliques una cosa a algú, li veus la cara, les expressions, la mirada dels ulls, sens els sons mentre t’escolta o et pot preguntar alguna cosa, veus la postura del cos,… i tot això t’indica si el que li expliques li agrada o no, si li interessa, o està pensant en el que farà després enlloc d’escoltar-te (tots sabeu a què em refereixo i n’haureu patit algun episodi amb algú…) (es nota que he donat classes recentemnt de comunicació verbal i no-verbal i ho tinc molt recent…). Ademés, tu tries la persona amb la que comparteixes la informació, la tries per alguna raó que per tu és prou important, i creus que li interessarà i vols fer-la partícep.

Però quan escrius al blog, la cosa canvia molt, i és un canvi al qual cal adaptar-s’hi; en primer lloc no veus la reacció de les persones que et llegeixen, no pots comprovar si els hi ha agradat o no, si els hi interessa el tema, o si estan d’acord amb tu o pensen totalment al contrari, alguns, gràcies per cert, si que et responen i t’escriuen alguna cosa i saps el que pensen, però no tens un feed-back directe i immediat (toma curs de comunicació…) del que tu expresses. Ademés, i en segon lloc, tu no tries les persones que et llegeixen, són els lectors els que et trien a tu, els que decideixen que les coses que expliques són prou interessants com per anar-te seguint i llegint de tant en tant. I aquesta incertesa és la que fa que cada vegada vulguis fer-ho millor, vulguis transmetre de forma més clara i sincera les idees, i vulguis que cada vegada siguin més persones les que creguin que val la pena dedicar part del seu preuat temps a llegir el que tu escrius.

Això és el que ens motiva a escriure i explicar de tant en tant les nostres coses; pensar que en algun moment o altre, algú ens està llegint. Potser al moment de publicar-ho, o potser l’endemà, o potser al cap d’un mes, però aquesta és la màgia i l’encant, cadascú decideix com, quan i on vol saber de nosaltres. És molt agradable quan una persona que ha estat a casa, després de l’àpat, quan parles amb ella, et confessa que et segueix al blog i t’explica el que pensa sobre el que tu escrius. És una passada !!! La sensació que tens és que totes aquestes persones ja formen part de la cada vegada més gran família de Ca l’Ignasi.

Així doncs, famílies, gràcies per formar-hi part, i que el 2012 ens doni moltes coses positives per anar-vos explicant.

Laia.