divendres, 3 de febrer de 2012

La cultura de la por….

Fa fred, som a l’hivern i fa fred. Aquests dies els mitjans de comunicació ens estan avisant de la baixada brusca de les temperatures i de les nevades. Ahir dijous va nevar a Cantoni i a l’Esquirol, com a molts altres llocs de Catalunya. Al matí varem portar els nens a l’escola i a migdia els varem anar a recollir, ja que semblava que la cosa aniria a més i millor estar tots a casa…Al final no va ser res, però més val prevenir que curar. Avui divendres ja no neva i el que si fa és fred (recordem que som a l’hivern), i com que el transport escolar està anul·lat, agafem el cotxe i portem els nens cap a escola. Fins aquí la normalitat és lògica i aparent, però a mida que anem parlant amb la gent que ens anem trobant pel poble i algun familiar que ens truca, ens adonem que hi ha alguna cosa en la nostra societat que no va bé: “heu portat els nens a escola?”, ”amb la neu i el fred que fa i heu baixat?” . Senyors, el que passa és que fa fred i ha nevat, per tant ens hem d’abrigar i vigilar quan anem pel carrer caminant o amb el cotxe per la carretera, n’hi ha per tant? ¿És lògic que a l’escola només hi hagi 8 nens a la classe de la nostra filla gran que en total són 21? Jo crec que no.

 Senyors, les coses a la vida no són fàcils. Ens estem acostumant a que si no ho tenim tot planificat, organitzat i sota control, no ens podem moure de casa. Volem que quan som a la feina plogui (acceptem que ha de ploure), però que ho faci quan sóc a l’oficina i treballant ja que així no em mullo i no m’esguerra el cap de setmana; volem que quan anem a la platja faci sol, però tampoc molta calor, ja que llavors hi ha onada de calor i ja hi som: que ningú surti de casa!!!! Volem que nevi, però només a les muntanyes i de nit, ja que així l’endemà puc anar a esquiar amb sol o a jugar a la neu “sense patir”. Estem massa acostumats que tot gira al nostre voltant i a que les coses se’ns posin com a nosaltres ens va bé, i si no, ja no les acceptem.

 Aquí a casa en diem a aquesta manera de fer, aplicar la cultura de la por, però ja el nostre amic anyorat Llorenç Torrado en parlava d’això, deia que la cultura de la por interessa, ja que llavors els riscos són els mínims i els esforços també els mínims, però, pregunto: llavors quin valor tenen les coses?

El que si cal és aplicar la RESPONSABILITAT en tot allò que volem fer. Responsabilitat vol dir informació i prendre les mesures adequades per poder fer allò que volem i buscar les estratègies que faran de la nostra activitat, un plaer.

No podem viure en un món de cristall i fet a mida, on no hi hagi adversitats; si pretenem això, no ens queixem doncs del futur que ens espera, ja que els nostres fills no tindran recursos per afrontar res, associaran el fred a no sortir de casa, la calor a no sortir de casa, la pluja a no sortir de casa, la neu a no sortir de casa,…volem això? O volem persones que siguin responsables i si fa fred s’abriguin, si fa calor tinguin aigua a prop i vagin lleugeres de roba, si plou agafin el paraigües i si neva un barret?


No és un tema de restaurants, hotels i botigues buides, amb les conseqüències econòmiques brutals que això comporta, sinó de responsabilitat social amb l’educació de les futures generacions. No podem fer dels nostres fills, persones que no saben moure’s pel món si no tenen les comoditats i conforts garantits.

A qui beneficia que tinguem por? Qui ens acaba controlant què fem i quan si ens fan agafar por? Ho deixaré a la vostra imaginació i, en tot cas, per un altre post...

Si us plau, eduquem en la cultura de l’acció responsable? Segur que hi guanyem tots.

Gràcies,

Laia.


4 comentaris:

  1. Totalment d’acord amb el que dius. Ja fa uns quants anys, i tu, Laia, ho deus recordar, els caps de setmana d’hivern sortíem de casa….i cap a la neu. No anàvem a un hotel de cinc estrelles on tenen la calefacció a tope; teníem una autocaravana instal•lada a un càmping de muntanya. Esquiàvem, quèiem, jugàvem amb la neu, rèiem i ho passàvem d’allò més bé. Això si: anàvem preparats i abrigats per no passar fred .
    No convertim els nostres fills (i, per descomptat, tampoc nosaltres) en figuretes de porcellana que a la primera bufada es puguin trencar. Son i som molt més forts del que creiem. Actuem, això si, amb seny i, com diu la Laia, RESPONSABILITAT.

    Teresa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tota la raó. Gràcies pel comentari.
      Laia

      Elimina
  2. Totalment d'acord! Recordo encara una becària que havíem tingut que un dia de molta pluja que és quan teniem més feina, no arribava, i no deia res... Finalment la cap la va trucar a casa i li va preguntar si estava be... La contesta va ser sorprenent: "Es que plou..."!! Evidentment la cap li va contestar que es podia quedar a casa ben servida! (La nena en aquest cas ja en tenia 24 d'anyets...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si Maria, en un psincipi semblen anècdotes, però quan deixen de ser-ho per fer-se habituals i ademés ho institucionalitzem...no anem bé.

      Gràcies pel comentari.

      Laia.

      Elimina