dimarts, 31 de gener del 2012

podem ser una mica més originals ?


No és una critica al restaurant ni a ningú en concret, només faltaria, però a Casa Viart de Platja d’Aro no li estan fent cap favor amb tot aquest ressò mediàtic en pocs dies, mitjans escrits especialitzats i els blogs amb més influència del món gastronòmic amb les plumes mes assenyades el tenen en el punt de mira, no sé el Victor què en pensarà de tot això, jo ja fa anys que el conec de quan portava el Coure amb l’Àngel Pascual i crec que li semblarà massa….

A més tots diuen el mateix, que té la nevera petita, que cuina de mercat, producte de l’entorn, en poques paraules que té màgia…. M’agradaria anar-hi, per ell, no pels comentaris, però ja m’ho sabré de memòria, no?

Em dóna la sensació que ens falten novetats en aquest país,  estem com orfes d’aires nous i clar com que abans gairebé sempre les noves eren de grans restaurants, ara hi ha una devallada, potser per què el mercat ho demana, cap a un estil més de “tocar de peus a terra” i quan es produeix sembla que haguem descobert la sopa d’all, jo crec que cada setmana s’obren llogarets on sorprenen al personal que hi va però clar no tenen la sort de caure en mans d’una pluma i si cauen com és el cas d’en Victor que no pateixin que sortiran a tot arreu encara que no ho demani. L’originalitat potser començarà a partir de Casa Viart? És una pregunta que em faig, potser ara es començarà a parlar de llogarets amb cap i peus que comencen amb quatre “durus” i amb ajuts familiars i es volen obrir pas en el món hostaler de forquilla i ganivet i sense cap cadena hotelera al darrera…. Seria fantàstic i ja seria hora de portar-los a primera línea…

A mi em sembla que això és com l’impacte de l’escuma de la cervesa, pujarà molt ràpid però també baixarà molt ràpid i al cap de tres o quatre mesos ja ningú s’enrecordarà, això és injust.

Recordo una companya de professió de les comarques tarragonines que després de sortir a La Vanguardia va rebutjar a altres mitjans per no saturar a la seva clientela, és contraproduent, deia ella, sortir massa als mitjans i en canvi de tant en tant va força bé.

Jo us puc explicar que de tant en tant els mitjans se’n recorden de nosaltres i per suposat n’estem agraïts de poder-hi ser però jo voldria esmentar l’excés en aquests cas envers Casa Viart amb perjuci per ell per saturació, el públic acabarà pensant que té una bona cap de premsa i prou i que allà no s´hi cou res d’important i res més lluny d’això que jo he patit les seves impetuoses ganes de cuinar al Coure, paraula d’Stone !!

Deixem créixer al Victor que clients ara no li fan falta i després a l’hivern que ve, quan la feina li baixi aleshores feu-lo sortir als mitjans, segur que us agraeix.

El telèfon (si no quedaré malament, clar) per si voleu anar-hi a partir de la tardor d’aquest any 972 82 67 46

Un petonàs

Ignasi   

dimecres, 4 de gener del 2012

Un any de blog !!!

Aquests dies les persones ens fem propòsits pel nou any i ademés, diuen que quan acaba un any i en comença un altre, és moment de fer balanç i una retrospectiva de les coses que han passat. Entre moltes coses, jo no vull deixar passar l’ocasió de celebrar un aniversari molt especial: el primer anyet del nostre blog.

Com tots els que ens coneixeu, i els que ens aneu coneixent també sabeu, el nostre objectiu a l’obrir i encetar el blog, no era més que donar-nos a conèixer una mica més, explicar el nostre dia a dia i fer-vos partíceps de les nostres ilusions, també decepcions, i sobretot, dels nostres projectes; en realitat no hem fet ni hem deixat de fer res que no feiem, però abans quedava en les interioritats del restaurant i de casa, i ara ho expliquem de forma pública, ho podem compartir amb tots vosaltres i ens en podeu donar opinió, que de fet és del que es tracta….

He de reconèixer que això de tenir un blog, porta més feina de la que jo em pensava. Ara admiro molt més a les persones que tenen un blog i, sobretot, el tenen actualitzat i viu; comporta un temps i uns esforços que no tothom crec que n’és conscient (almenys jo no ho era).. I com que els dia només té 24h, i tenim algunes obligacions que no volen ni poden esperar,  he delegat els meus escrits en l’Ignasi que, estareu d’acord amb mi, se n’ensurt molt i molt bé.

Però no volia deixar passar aquest primer any de blog per fer-ne balanç i fer sentir els meus sentiments.

Veureu, us explico les meves sensacions: quan tu expliques una cosa a algú, li veus la cara, les expressions, la mirada dels ulls, sens els sons mentre t’escolta o et pot preguntar alguna cosa, veus la postura del cos,… i tot això t’indica si el que li expliques li agrada o no, si li interessa, o està pensant en el que farà després enlloc d’escoltar-te (tots sabeu a què em refereixo i n’haureu patit algun episodi amb algú…) (es nota que he donat classes recentemnt de comunicació verbal i no-verbal i ho tinc molt recent…). Ademés, tu tries la persona amb la que comparteixes la informació, la tries per alguna raó que per tu és prou important, i creus que li interessarà i vols fer-la partícep.

Però quan escrius al blog, la cosa canvia molt, i és un canvi al qual cal adaptar-s’hi; en primer lloc no veus la reacció de les persones que et llegeixen, no pots comprovar si els hi ha agradat o no, si els hi interessa el tema, o si estan d’acord amb tu o pensen totalment al contrari, alguns, gràcies per cert, si que et responen i t’escriuen alguna cosa i saps el que pensen, però no tens un feed-back directe i immediat (toma curs de comunicació…) del que tu expresses. Ademés, i en segon lloc, tu no tries les persones que et llegeixen, són els lectors els que et trien a tu, els que decideixen que les coses que expliques són prou interessants com per anar-te seguint i llegint de tant en tant. I aquesta incertesa és la que fa que cada vegada vulguis fer-ho millor, vulguis transmetre de forma més clara i sincera les idees, i vulguis que cada vegada siguin més persones les que creguin que val la pena dedicar part del seu preuat temps a llegir el que tu escrius.

Això és el que ens motiva a escriure i explicar de tant en tant les nostres coses; pensar que en algun moment o altre, algú ens està llegint. Potser al moment de publicar-ho, o potser l’endemà, o potser al cap d’un mes, però aquesta és la màgia i l’encant, cadascú decideix com, quan i on vol saber de nosaltres. És molt agradable quan una persona que ha estat a casa, després de l’àpat, quan parles amb ella, et confessa que et segueix al blog i t’explica el que pensa sobre el que tu escrius. És una passada !!! La sensació que tens és que totes aquestes persones ja formen part de la cada vegada més gran família de Ca l’Ignasi.

Així doncs, famílies, gràcies per formar-hi part, i que el 2012 ens doni moltes coses positives per anar-vos explicant.

Laia.

diumenge, 1 de gener del 2012

2012

Crackinyolis

Ca la Laia

son els dos projectes que la Laia i jo juntament amb tot l'equip de casa engeguem aquest any, moment de reinventar-se, aquest any si, hi ho farem amb moltes ganes, ilusió i trempera.
ja us anirem, en dies posteriors, avançant de que va tot aixó però el 2012 volem donar la campanada i tenim els estris necesaris per poguer-ho dur a terme.
us volem sentir ben a prop, estimar-vos i que ens estimeu
per tots vosaltres...
engeguem motors !!!