Ca la Laia

                                                  Ca la Laia

                                                      sopars

És un dels projectes que duem a terme aquest any amb optimisme, molt d’optimisme J

Ca la Laia serà l’alter ego de Ca l’Ignasi i el nostre objectiu és complementar la nostra oferta gastronòmica per poder oferir dos tipus d’ambients, dos tipus de cuina i una gama de preus prou diferent sota un mateix paraigües. En principi el nostre tarannà anirà cap a fer sopars els divendres, dissabtes i diumenges i després,  ja es veurà.

A Ca la Laia us oferirem la cuina senzilla del pais que ens envolta i ens acull que és el Collsacabra, a cavall entre Osona i la Garrotxa on el producte natural, a vegades ecològic, serà lo més a prop de casa que poguem (les patates Canabec són just del camp de davant del restaurant).

A la cuina, disposarem del forn de llenya seguint la tradició que arroseguem de quan regentavem la Fonda del poble i de la nostra brasa de veritat, coques, cocs i pizzetes; amanits i embotits del poble,  carns rostides al forn de llenya, algun “txuletón” a la brasa, algun ou ferrat despistat i com a novetat mirarem de fer-vos les postres en directe: pastissos, galetes, formatges, confitures, fruits secs i altres collonades en formaran part.

Tant si veniu en parella, família o colles, el menjador te accés directe a través del pati, on tindrem la terrasa aquest estiu, des del carrer, i us oferirà una decoració basada en cosetes antigues que hem anat recollint i guardant i que van desde la façana del forn de llenya que hi havia hagut al poble, fins el meu vestit de diable quan exercia ara fa més de vint-i-cinc anys… fotos, quadres, neveres antigues, cuines econòmiques i la calenta presència de l’estufa de foc a la vista que ens havia escalfat al bar de la Fonda i que pensem que donarà una miqueta de caliu; música de casa nostra d’ambient posarà també la nota i una sobretaula moderada al voltant d’un gin tònic intentarà que hi passeu una bona vetllada.

Ens agradarà ser seu de les inquietuds culturals de vosaltres i us oferirem  el nostre espai per poder-vos trobar i parlar-ne, potser sortiran grans cosetes i a nosaltres ens farà feliços.  

La setmana vinent estarem en condicions de dir la data d’inauguració i ja estem frisant per obrir, parir una coseta nova ens fa sentir vius, molt vius.

Ignasi… i corregeix la Laia.

Jöel Robuchon incorpora els panellets als seus restaurants

Era un secret a veus per tot Paris, comentari de sobretaula a les millors taules de la capital francesa i d’algunes pastisseries que, amb una ansietat fora de sèrie, ja els tenien a l’aparador.

Grans establiments com La Grande Èpicerie, Pierre Hermè, Ladurée i altres ja els mostraven a la flor i nata de la seva distinguida clientela, era tant secretet… fins que tot ha saltat per els aires, Robuchon en un acte d’anticipació fora de lloc anuncia que hi haurà un canvi radical en els seus petits fours i per primera vegada hi haurà un component que no serà de tradició autòctona: els panellets que son presentats a bombo i platillo a tota la premsa internacional i els telèfons salten a trompicons amb la celeritat que busquen ser contestats, tothom en vol saber, tothom ho vol fer, pastissers de restaurants estrellats de tot França colapsen les escoles mes prestigioses per tal d’aprendre el darrer descubriment de la pastisseria francesa, el panellet.

Per a fi el nostre ilustre pastisset va més enllà de les nostre fronteres hi serà a restaurants de Tokio, Nova York, Singapur, Macao, Londres… a tots els ateliers, bars i restaurants del Jöel hi serán, en uns d’atmetlla, de codonyat i de xocolata i el de pinyons quedarán reservats per el de Paris on anirán numerats i es servirán els justets, ningú podrà repetir per mil.lionari que sigui.

A tots els mitjans escrits de gastronomia com Thuries, Saveurs, blogs com Boire et Manger ja s’hi troben les fotografies mes agosarades dels panellets que omplen les portades, les inventives dels cervells pastissers del pais veí ja son farcides de les versions més estrafalàries, els fan de colors, d’olives de la Provença inclús algun agosarat d’ostres d’Arcachon i de foie del Perigord, voldrán deconstruir el panellet? diuen alguns… jo no ho crec, tindrán l’orgull ferit potser ?, la “grandeur”….

Aviat no hi haurà festa i recepció on els panellets no siguin els reis de la vetllada i veure aquelles senyores tant mones i pintadetes entradetes en anys que tenen a l’altre banda mossegan un panellet de pinyons potser més surrealista que el bigoti d’en Dalí, en fi son les modes….

Clar que a Catalunya aixó ens està provocant problemes logistics ja que els pinyons s’han apujat un 40 % mes i el que es mes dur els professionals marxen cap al pais veí on els sous ara per ara doblen els d’aquí i ja no es troben bons panelletaires, es comença a patir per Tots Sants d’aquest any, segons fons del Gremi de Pastisseria de Barcelona…

Un badall recorre tot el meu cos de dalt a baix, crec que em criden (Ignasiii, Ignasiii !!)

potser serà alguna entrevista amb algun mitjà francés per donar explicacions….. (Ignasiii, Ignasiiii !!) ostres si que em criden…. VOLS AIXECAR-TE DEL SOFA D’UNA PUNYETERA VEGADA, PORTES DUES HORES DORMINT, RECOI!!

….estava sommiant carinyo, perdona….

Ignasi

dedicat al sr macaró, convidat de pedra d’aquesta vetllada J

La cultura de la por….

Fa fred, som a l’hivern i fa fred. Aquests dies els mitjans de comunicació ens estan avisant de la baixada brusca de les temperatures i de les nevades. Ahir dijous va nevar a Cantoni i a l’Esquirol, com a molts altres llocs de Catalunya. Al matí varem portar els nens a l’escola i a migdia els varem anar a recollir, ja que semblava que la cosa aniria a més i millor estar tots a casa…Al final no va ser res, però més val prevenir que curar. Avui divendres ja no neva i el que si fa és fred (recordem que som a l’hivern), i com que el transport escolar està anul·lat, agafem el cotxe i portem els nens cap a escola. Fins aquí la normalitat és lògica i aparent, però a mida que anem parlant amb la gent que ens anem trobant pel poble i algun familiar que ens truca, ens adonem que hi ha alguna cosa en la nostra societat que no va bé: “heu portat els nens a escola?”, ”amb la neu i el fred que fa i heu baixat?” . Senyors, el que passa és que fa fred i ha nevat, per tant ens hem d’abrigar i vigilar quan anem pel carrer caminant o amb el cotxe per la carretera, n’hi ha per tant? ¿És lògic que a l’escola només hi hagi 8 nens a la classe de la nostra filla gran que en total són 21? Jo crec que no.

 Senyors, les coses a la vida no són fàcils. Ens estem acostumant a que si no ho tenim tot planificat, organitzat i sota control, no ens podem moure de casa. Volem que quan som a la feina plogui (acceptem que ha de ploure), però que ho faci quan sóc a l’oficina i treballant ja que així no em mullo i no m’esguerra el cap de setmana; volem que quan anem a la platja faci sol, però tampoc molta calor, ja que llavors hi ha onada de calor i ja hi som: que ningú surti de casa!!!! Volem que nevi, però només a les muntanyes i de nit, ja que així l’endemà puc anar a esquiar amb sol o a jugar a la neu “sense patir”. Estem massa acostumats que tot gira al nostre voltant i a que les coses se’ns posin com a nosaltres ens va bé, i si no, ja no les acceptem.

 Aquí a casa en diem a aquesta manera de fer, aplicar la cultura de la por, però ja el nostre amic anyorat Llorenç Torrado en parlava d’això, deia que la cultura de la por interessa, ja que llavors els riscos són els mínims i els esforços també els mínims, però, pregunto: llavors quin valor tenen les coses?

El que si cal és aplicar la RESPONSABILITAT en tot allò que volem fer. Responsabilitat vol dir informació i prendre les mesures adequades per poder fer allò que volem i buscar les estratègies que faran de la nostra activitat, un plaer.

No podem viure en un món de cristall i fet a mida, on no hi hagi adversitats; si pretenem això, no ens queixem doncs del futur que ens espera, ja que els nostres fills no tindran recursos per afrontar res, associaran el fred a no sortir de casa, la calor a no sortir de casa, la pluja a no sortir de casa, la neu a no sortir de casa,…volem això? O volem persones que siguin responsables i si fa fred s’abriguin, si fa calor tinguin aigua a prop i vagin lleugeres de roba, si plou agafin el paraigües i si neva un barret?

No és un tema de restaurants, hotels i botigues buides, amb les conseqüències econòmiques brutals que això comporta, sinó de responsabilitat social amb l’educació de les futures generacions. No podem fer dels nostres fills, persones que no saben moure’s pel món si no tenen les comoditats i conforts garantits.

A qui beneficia que tinguem por? Qui ens acaba controlant què fem i quan si ens fan agafar por? Ho deixaré a la vostra imaginació i, en tot cas, per un altre post...

Si us plau, eduquem en la cultura de l’acció responsable? Segur que hi guanyem tots.

Gràcies,

Laia.