Per començar us explico el per què d'un foulard blau que hi ha penjat en un penjador de l'entrada:
Sí, ho he de reconèixer públicament, tinc un passat "esplaiero" que no puc amagar. El compartir experiències, vivències i, sobretot, aprendre certs valors i actituds, tot jugant i passant-ho d'allò més bé, han fet la seva feina en mi. I és ara quan sóc més gran, i sobretot, amb criatures pel voltant, quan m'adono de la importància que això ha tingut i té en tot allò que faig.
Vaig començar als 6 anys, anant de colònies i campaments, carregada amb una motxilla que la meva mare (patidora com ella sola, sóc filla única), omplia amb moltes coses de "per si de cas" i que per darrera només es veia unes cametes i una motxilla caminant...Aquí ja vaig començar a comprovar que es poden fer moltes coses a la muntanya i que amb un grup de nens i nenes de la mateixa edat i uns monitors que et preparen activitats de les que a casa ni somniar de fer, t'ho pots arribar a passar pipa. Després em vaig anar fent gran i les activitats anaven canviant, però el fons de la qüestió era el mateix: fer coses que per mi sola, amb els amics o amb la família segurament no hagués fet mai.
Llavors, quan ja la vida se't complica una mica més (això et penses tu, perquè vas a la Universitat i creus que això és la cosa més complicada i costosa que hi ha al món....qui ho enganxés ara, no?); llavors ve una monitora, la qual tu admires moltíssim (va per tu Anna) i et diu: per què no fas de monitora, amb una responsabilitat brutal i de forma totalment gratuïta? I et trenca els esquemes: jo? ja en sabré? ja podré? què els hi diré als nens i les nenes? i als pares d'aquests nens i aquestes nenes? Ufffffffffff
Però fas el cop de cap i et dius: si ells confien en mí, no seré jo menys!! I t'hi llences de cap.
I ai mare meva quina cosa més divertida que he descobert: resulta que darrera d'aquelles activitats tant innocents però alhora divertides, hi ha un munt de feina i intencions, que fan que encara siguin molt més enriquidores i profitoses!!! Que enganyats ens tenien a tots plegats, pensant nosaltres (innocents) que només jugàvem.
Aprens gestió, recursos econòmics (que sempre són escassos en aquests centres), treball en equip, companyerisme, responsabilitat, treballar amb objectius i plantejar activitats en funció d'aquests i excursions plenes de sentit, planificació, a parlar en públic (les reunions de pares són una prova de foc pels monitors més tímids, és a dir, jo), a treure les castenyes del foc, a improvitzar, a no defallir quan esteu tots cansats i els nens necessiten veure que estàs animat i content per poder seguir tirant ells també, a no deixar que els problemes personals passin davant d'aquell grup d'infants que esperen de tu que els hi facis passar una bona estona, i moltes més coses que costa fer conscients ara, però que de tant en tant quan et trobes davant certes situacions complexes, noves o decisives, et surten i et dius...: ostres, si això ja ho feiem a l'esplai, i llavors et relaxes i disfrutes, com quan estaves fent de monitora.
És per això que el foulard de l'Esplai Boix (mocador representatiu) està penjat a Ca la Laia-Sopars, perquè l'essència de tot allò que ens ha marcat, ha d'estar present en aquest nou projecte; perquè ajuda, als que estan asseguts sopant, a descobrir noves versions de nosaltres mateixos, a conèixer les persones que estem al darrera, els nostres valors i els nostres pensaments envers la vida.
Us deixo una foto, per què quan vingueu pogueu jugar al "on està Walli" però amb el foulard.....
Fins aviat,
Laia.
