Ja fa temps vaig parlar del què i per què al restaurant no hi tenim menú infantil; així que no voldria caure en la duplicitat d'arguments i, si algú no se'n recorda, pot tornar-lo a llegir, comentaris i respostes inclosos, que crec van ser força interessants.
Ara el tema va més enllà del propi restaurant, i s'endinsa en l'esfera dels hàbits alimentaris.
Primer de tot analitzem el concepte hàbit. S'entén com a hàbit, una acció quotidiana, que es repeteix de forma sistemàtica en el nostre dia a dia i que requereix poca atenció per part nostra un cop ja s'ha convertit en hàbit i que si no el duem a terme, el trobem a faltar. Posem un exemple: rentar-se les dents: en un principi costa, fa mandra, no en sabem, molesta, és un "pal", etc, etc, etc...però un cop s'ha convertit en un hàbit, el dia que no podem fer-ho, ho trobem a faltar, estem incòmodes i inquiets.
Què tenen a veure les dents amb el menjar? En realitat molt més del que ens podem arribar a pensar, ja que l'alimentació també és un hàbit; és a dir, és una activitat quotidiana, que fem de forma automatitzada i que si no ho fem la trobem a faltar (quina gana, no!!!!!!).
En el cas que ens ocupa (hàbits alimentaris en els nen i les nenes) la importància d'ensenyar bons hàbits és elemental, ja que si de ben petits els interioritzen correctament i amb bones pautes, ja mai més hi haurem de pensar, ja tindrem la feina feta i ens podrem dedicar a altres aspectes de l'educació dels nostres fills/es.
La gran pregunta és: com es fa? Bé, la resposta no és gens senzilla...però si que la podem analitzar una miqueta.
L'adquisició d'hàbits és un procés d'aprenentatge en el que la imitació hi té molt a veure. És a dir, si els pares i mares tenen uns hàbits alimentaris sans, els nens aprendran el mateix i voldran imitar-los; en una casa on no es menja gaire fruita, els nens no acostumen a menjar-ne; allà on cadascú menja al seu ritme i on vol, els nens no sabran seure a taula correctament; si mirem la TV mentre mengem, la conversa, el goig de l'àpat i el fet social de reunir-nos al voltant d'una taula no l'aprendran fàcilment. És a dir, no podem demanar als nostres fills, allò que nosaltres mateixos no fem. Així de senzill.
Per altra banda ensenyar una bona alimentació requereix un esforç. A vegades pensem que com que és una cosa que han de fer cada dia i vàries vegades, si no fan, estaran a disgust (passem gana i això no agrada), ja ho aprendran...amb el temps.... Doncs em sap greu, però el temps en aquest cas no ens ajuda gaire, ans al contrari. Quan em refereixo a esforç, no vull dir barallar-nos cada àpat, ni convertir els dinars i sopars en un suplici, només faltaria, és un fet familiar i social del qual hem d'aprendre a disfrutar en companyia.
La clau està en la convicció amb la que fem les coses. Si estem convençuts del que demanem i nosaltres mateixos donem exemple del que estem demanant, no hi haurà lloc a disputes.
No hem de fer que els nens mengin de tot i en quantitat (no parlaríem d'hàbit sinó d'obligació) tampoc ho fem nosaltres (o hi ha algú que no tingui cap mania i que li agradi absolutament tot?); evidentment cada persona (els nens són persones en gran evolució) tenim els nostres gustos i preferències (i que per molts anys sigui així i poguem diferenciar-nos els uns dels altres !!!! ) ; el que hem d'ensenyar és a provar i tastar, això si que és un hàbit, això si que ens donarà l'oportunitat de saber per nosaltres mateixos si ens agrada o no i decidir si l'incorporem als aliments "per repetir" o als de "millor no repetir". El temps ens ajudarà a que el nostre paladar evolucioni i cada vegada hi hagi més elements a la casella de "per repetir", ja que hi ha gustos que pels pal·ladars infantils resulten massa forts o picants o àcids, etc...
Bé, deixem aquí la primera part d'aquest post, que ja m'ha sortit massa llarg pel que jo volia. El proper dia seguirem , ja que encara no hem parlat de l'actitud i de la cuina....uf, quina feinada....
S'accepten comentaris.....
Salut !!!
Laia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada