Què deu tenir Donostia-Sant Sebastià
que ens enamora? Primera part
Sortim del poble entre faig, roure,
alzina i verd, molt verd, per això crec que ens diuen la Suïssa
catalana, és veritat que tenim el llistó alt, emprenem el viatge a
Donostia que sabut és que trepitjarem paissatges ben variats del
nostre petit pais; però renoi un cop passat Lleida i la seva verdor
de l’horta, entrem en un paissatge monòton de gairebé 300 kms,
que què voleu que us digui, aburreix molt. Però quan passat
Pamplona ja comencem a entreveure les primeres fagedes, i els seus
poblets blancs amb els seus “caserios” de xemeneies fumejant, ja
som com a casa, amb una diferència: està tot molt més endreçadet,
com a l’estil francès, no hi ha granges que arquitectònicament
destaquin ni naus enmig de la natura, al menys fins que arribem al
cinturó industrial de Guipúscoa; aleshores per un moment ens evoca
les valls industrials angleses, naus, fum, contaminació.... i prats
verds, paradoxes, no?
Les aigües es calmen quan iniciem
l’entrada a Donostia, ciutat elegant, molt elegant, amb la seva
gent majoritariament ben vestida, tant homes com dones, i el primer
que se’ns acut és anar a La Contxa a respirar, a quedar saturats
de la salobror de la mar, de l’escuma que gairebé masteguem en un
matí mogudet amb onades que ens semblen imponents però que ells, ni
tant sols alcen la vista...
Ens endinsem pels carrers estrets de lo
Viejo i un altre flaire inunda els nostres nassos: de menjar,
sofregits, brous de peix, no saps quin és millor i oh ! la primera
porta que trobem oberta desvetlla una barra plena de colors que ens
fa venir salivera instantàneament, menjar en forma de pintxos i
tapes desborden la petita barra fins a no deixar gairebé lloc pel
zurito de cervesa o el vino, Rioja, sempre Rioja; anxoves, croquetes,
montaditos, truites, amanides russes i de peixos variats, bacallà en
3 o 4 formes, impossible no caure en el parany...
Un cop calmem l’ansietat,
expectativa, desig, gana, i no sé quants sentits més, marxarem cap
a les afores de la ciutat on limita amb els prats verds i trepitgem
la porta d’entrada de Lau Haizeta, Ca la Guru per nosaltres, una
amiga amb un restaurant de cuina tradicional i senzilla de tota la
vida: pochas, tortilla de bacalao, bacalao al ajoarriero, txuletón,
formatge, codonyat de poma, Txacolí... i xerrameca que fa tres anys
que no ens veiem. Són gent d’idees nacionalistes i tenen paraules
d’enveja, sana si existeix, cap al procés que vivim i paraules
d’ànims al veure que ara obrim camí de veritat... ens aixequem de
taula que ja és negra nit i tornem a ciutat, de la mà de la Guru,
per tastar el millor gintònic del món; ha guanyat diferents
campeonats, el fa el Joaquim del Dicken’s i com que estava sol, al
gener pocs clients surten entre setmana, ens dedica una hora i mitja
a explicar-nos els intríngulis del seu art i ens alliçona en que
les coses no surten perquè si, sempre hi ha una feina en tots els
processos que acaben desembocant en una qualitat fora dubte i no cal
fer servir cap gin premium ni cap tònica de no sé quin pais exòtic,
gin normal, tònica Sw, una bona llimona i un bon gel i l’art a les
mans de qui el fa, per no quedar saturats ens va fer un coctel anti-gintonic com diu ell i poguer seguir bebent sense caure per terra, gràcies Joaquin !!!!.
Seguirem.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada