L'ídol del meu fill Aniol
ens ha deixat, el seu tarannà i el seu súper tractor vermell
llampant ja no hi seran més circulant amb bales de palla pels
carrers de Cantoni, mira papa és en Pep del Cos....
La vida se t'endú per
voluntat pròpia, decisió molt valenta i egoïsta alhora, però t'ho
respecto encara que et trobaré molt a faltar, molt.
Et conec des de fa més de
25 anys quan jo era un nouvingut de masia llogada amb ganes de ser
neo-rural i tu eres un dels exemples pagesívols a seguir, un bon
pagès i ramader, t'estimaves el bestiar que t'envoltava, esportista,
no fumaves ni bebies, caminaves hores i hores i de tant en tant feies
bones bicicletades, practicaves muntanyisme, fins i tot l'Aneto, i no
paraves... recordo haver anat amb tu a les fires de Sant Josep de
Mollerussa i la de Sant Miquel a Lleida i recentment a la fira del
tomàquet de Santa Eulàlia, havíem compartit forces estones; el
canvi de prioritats a la vida ens va portar a espaiar més les
trobades però ara amb l'excusa dels nens hi havíem fet alguna que
altra visita per veure els tractors, les gallinetes i el teu
inseparable Jack.
Eres fill d'una masia, El
Cos, on hi havia molta vida que per la mateixa llei es va anar
apaivagant i ara ja només hi quedaves tu i la teva germana Maria que
resideix molt lluny; així que estaves sol com un mussol tot i està
rodejat d'una bona colla d'amics que coneixem els canvis d'ànim que
et sovintejaven, a la nostra manera exerciem una discreta vetlla al
teu voltant.
Sempre amic dels teus
amics però molt introvertit, vas decidir tu sol i no vas donar opcíó
a ningú, t'ho respectem així com t'estimem però una estirada
d'orelles i una coça al cul t'ho haguessis merescut per lo tirats
que ens has deixat a tots.
Trobarem a faltar les
teves xerrameques a peu de camp, a la cuina del restaurant, a la
plaça de l'esglèsia quan recollies el correu, també la teva
hospitalitat, la teva prudència i discreció, la teva tossudessa i
moltes altres coses bones que et definien, dubto que ningú en trobi
cap de negativa.
Varem compartir moltes
estones a la llar de foc amb el Llorens Torrado, ja traspassat, era
una bona reunió de savis, com s'apreen d'aquestes estones...les
matances de porc multitudinàries cada hivern, de vegades amb neu i
amb la teva mare fent aquelles mongetades difícils d'oblidar...
Els prats i els boscos del
Cos també et trobaran a faltar, tu si que els sabies “manar” i
els sabies llegir, ja anaves camí de ser un bon pagès savi i
observador amb tot allò que t'envoltava i mestre de qui volgués
haver après de tu, això sí que és ecologisme de mena i lluny
d'etiquetes absurdes.
Jo espero seguir caminant
pel camí de La Serra i quan arribi a l'alçada del Cos crec que no
podré evitar sempre d'esperar que apareguis amb en Jack, i que
diguis, “ei, que fas?”
amic...
Ignasi
buuuuuf.....fa estremir-se el teu relat, Ignasi.
ResponEliminasegur que en Pep està somrient una mica per sota del nas en "llegir-te".
hi ha persones que tenen una càrrega emotiva que va molt més enllà del que les paraules puguin descriure.
gràcies per el teu record
Carme