dissabte, 19 de febrer del 2011

M'hauria agradat ser el teu amic, Santi


.... i aquesta frase té molt o gairebé tot de veritat. Un home de caràcter imponent com ell crec que té mèrit ser amic seu, de ben segur que ens haguéssim discutit mil i una vegades però no hauriem deixat de ser amics. En el nostre món de cuiners fer amics de veritat no és gens fàcil, fer companys de professió ho és més, jo crec que tinc bastant de tot i durant anys m'ho he treballat molt per aconseguir fer amics en aquest col·lectiu que per si no ho sabeu, jo ja hi vaig entrar de gran i és bastant diferent.

En Santi és un cuiner que després de sentir-lo en alguna de les seves cèlebres intervencions tenia la facultat de posar-te a cent i sortir d'allà on estiguessis, motivat com una moto; tenia facilitat de paraula, tenia molt de discurs i sabia com enganxar al que se l'escoltava.

Recordo, a tall d'anècdota, que a la festa dels meus 40 anys ell hi va venir i la festa anava fent camí entre molts cuiners i sobretot amb l'agradable visita d'en Miquel Martí Pol (gràcies Lidia i Ciscu) i quan ja l'aperitiu estava a les acaballes i només quedava la carn per coure a la brasa en Santi, pinces en mà, va començar a escridassar als convidats recordant que no podien deixar sol a l'anfitrió, o sigui jo, coent la carn i va organitzar un moviment solidari entre ells que en un moment les restes de l'aperitiu van ser recollides i la carn va començar a córrer per ser menjada, jo no m'hagués atrevit a dir-ho i menys a fer-ho, ell si. Els meus amics del poble van quedar distrets amb aquella col·lecció de cuiners estrellats que corrien per aquells verals. La conversa entre en Joan, el meu amic "hippie", i la Carme Ruscalleda va ser memorable.

Estic content de la meva aportació culinària a un personatge com ell ja que durant anys amb la seva familia celebraven la Nit de Nadal a Vic en una casa particular on jo era l'encarregat de fer-hi el sopar: escudella, terrina de fetge, pollastres farcits.... mai vaig sentir cap comentari d'ell i tractant-se de cuina tradicional és lo millor que podia passar, 8 o 10 anys seguits de fer aquest sopar donen garantia que ho debien trobar força bé, si no haguessin canviat de proveïdor, oi?

Hem coincidit en festes, conferències, enterros, pel meu casament em va trucar de l'altra punta de món per no poder assistir a darrera hora, ha set client de casa almenys en tres ocasions, entrant a la cuina per saludar a la gent que treballava a casa, home de detalls.

La primera vegada que vaig estar a Can Fabes debia ser a l'any 90 o 91 i jo havia sortit en un petit reportatge a La Vanguardia com un cuiner que havia anat de Badalona a les muntanyes a llogar una Fonda. Ell, no sé per què, ho sabia i tant punt vaig arrivar em va fer entrar a la cuina on estava netejant bolets i xerrant amb el metge del poble ja em va alliçonar, com si fossin mestre i aprenent, dels objectius gastronòmics que em podia marcar. El marcat vaig ser jo ja que era el primer restaurant d'alt nivell que jo havia anat a la meva vida i a més anava sol.

D'aquell àpat m'en recordo gairebé de tot, l'atenció de l'Àngels, el servei, els plats, uns ceps al forn, un tudó rostit, uns espinacs saltats... i jo totalment embadalit de tot allò em vaig dedicar a memoritzar un àpat que passaria a la meva història.

Però amics, m'ha faltat només això: m'hauria agradat ser el seu amic.

Jo ja havia sembrat, com bon pagès, però la collita no arrivava a bon terme, què hi farem... Jo sempre el defensaré de tot aquell que l'intenti desprestigiar davant meu, era polèmic i no cal ser gaire inteligent per saber-ho, però no es deixava trepitjar pel circ mediàtic d'altres corrents gastronòmiques. Ell volia seguir sent el Santi i jo volia ser el seu amic....

Si quant se'ns apagui la tele com a ell, ens trobem que realment hi ha més focs per cuinar ja li demanaré que em repetixi aquells ceps al forn i de pas... escolta Santi, podriem ser amics?

3 comentaris:

  1. De llàgrima, Ignasi, de debó!

    Una abraçada :)

    ResponElimina
  2. L'he llegit en veu alta i encara tenim la pell de gallina el Miquel i jo...
    Com m'agradaria poder tornar a la festa d'aniversari dels teus 40 anys i espiar-vos per un foradet! Jo en Santi no vaig tenir el plaer de conèixer... Però estic contentíssima d'haver-vos conegut a tu i a la Laia! Ens heu fet sentir com de casa! De fet tu també ens vas obrir la porta de la teva cuina per veure "què s'hi coïa" quan et vem venir a visitar per primera vegada com a blocaires! És el regal més gran que pots fer a algun apassionat per la cuina! Una abraçada!!!

    ResponElimina
  3. ...tenia un tap i be l'havia de treure, no? aquest es un bon aparador i vosaltres uns lectors magnifics, moltes gràcies per llegir-ho
    Ignasi

    ResponElimina