De quan la feina ben feta té el seu reconeixemnt...

El dilluns passat varem anar a S’Agaró, on es feia una presentació i cata de vins “naturals”. Aquesta, dels vins naturals, és una tendència que està agafant molta força entre la majoria de sommeliers d’aquest país. Com totes les modes, també hi ha detractors d’aquest moviment i nou estil de fer vi. Bé, de fet, no és un nou estil de fer vi, sinó la recuperació de la natura com a eina principal per fer vi; deixar que sigui el propi fruit, sense cap afegit extern, el que expressi tota la seva potencialitat; el bon fer és l’únic acompanyant. No us explicaré gaire més coses de caràcter tècnic, ja que jo ni sóc sommelier ni porto prous anys en l’ofici com per donar explicacions ni molt meys lliçons a ningú. El que si que puc explicar són les meves sensacions i percepcions.

 

 

Ja ens veieu, a l’Ignasi i a mi agafant una copa cadascun i...apa som-hi!! Que el dia es farà curt !!! I comences a mirar (primer sempre mirem) la gent que hi ha, el cellers, els vins i/o caves i/o champagnes,...i ens decidim a tastar alguna cosa. El que primer perceps és que, qui hi ha al darrera és qui fa el vi (pot semblar una tonteria, però hi ha llocs que el que hi ha al darrera és el comercial de la marca, el director general o el directiu que pertoqui, però no el que trepitja les vinyes i es trenca l’esquena en cada cep); i en canvi, aquí perceps amor per la vinya, per la feina ben feta i, sobretot, pel seu resultat. Als seus detractors els tomba la gama de flaires diferents que tenen aquestos, ells en diuen pudor a goma cremada, però a nosaltres i a molts ens demostra la biodiversitat que pot arribar a tenir cada vi en comptes de la uniformitat dels vins convencionals, això és com la medicina tradicional i les medicines alternatives si treballessin juntes segur que hi guanyariem tots, doncs amb el vi exactament igual.

 

Quan ja portes alguns vins tastats, és el moment de posar alguna cosa sòlida a l’estómac, ja que si no....(en fin, no cal explicitar més que d’experiència tots en tenim...). Just al costat d’on es feia la cata, es va fer paral·lelament una presentació de productes artesans: formatges, pa de Triticum i embotits. I ves quina casualitat que el que portava els embotits era en Jordi Vilarrasa d’Olot !!! Ara si que ja hi erem tots, vem pensar. Hi havia en Jordi i la seva dona darrera el taulell, oferint els seus productes a qui s’hi acostava i explicant el què, com i per què del que podien provar-hi, la botifarra de la perola amb múrgules, insuperable. Com que tenien molta feina (lògic i normal), vem anar a fer una visita als formatgers, entre ells en Martí del Mas Alba (formatges de cabra de llet crua i bons, molt bons allà on van).

 

Passat el boom de la gentada, és quan pots enraonar més de tu a tu amb ells i podem comentar la jugada de com ha anat el dia. Llàstima de no parlar bé el francès perquè hi havia uns quants celleristes del Rosselló i Les Corberes que ens hi hauriem entaulat i tot, el resum del que parles, és el per què del títol del post (algú potser s’estava qüestionant què té a veure tot això amb el títol que li han posat...?): Quan t’estimes el que fas, intentes fer-ho amb el millor producte i buscant la màxima qualitat (i no la màxima rentabilitat...), el producte ho reflecteix. I no hi ha millor recompensa que la pròpia gent et vingui a trobar i et digui: feia anys que no provaba un (embotit, formatge, vi o plat) com el que m’has donat; m’ha fet recordar el que menjava quan era petit i teniem o feiem a casa !!! Aquest reconeixement és el que no té preu; si que les guies gastronòmiques, o els crítics, o el món mediàtic en general té el seu reconeixement i és important (no siguem hipòcrites), però aquells que fem i fan les coses bé pel plaer de fer-les bé, no hi ha guia gastronòmica ni crític que superi la satisfacció d’això tant petit però autèntic i real a la vegada.

 

Gràcies, de debò, a totes aquestes persones anònimes que amb el seu paladar i reconeixement fan que seguim tots plegats amb ganes de fer bé les coses.

 

Fins la propera,

 

Ignasi i Laia

Sóc un cuineret tafaner que exerceixo en una de les talaies d’Osona, El Collsacabra, miro de ser defensor del producte de més aprop des de fa molts anys i també segueixo el calendari de la natura escrupulosament per tal d’oferir dins el plat el que pertoca de l’any, cuina amb bolets, tòfona, bacallà, verdures i tomàquets i una excepció com a bon restaurant de muntanya és que no faig peix fresc. Sóc  hereu del ja traspassat Llorenç Torrado de qui vaig heretar la seva biblioteca de llibres de cuina i sempre ha apostat pels sabors ben nets i com a mostra és el forn de llenya de darrera generació que disposa el restaurant i que molts ja coneixeu. Així que després de la introducció i d’un xic d’autopropaganda passo a parlar-vos de La Quaresma. 

Desprès de tafanejar la xarxa per buscar alguna informació per parlar-vos de la Quaresma amb fonament  trobes tantes coses que no saps, que la temptació de fer-ne quatre ratlles per afegir un xic més de contingut a l’article i que no només parlem de plats és inel·ludible. La Quaresma com a tal és un espai de prop de set setmanes entre la fi del Carnestoltes i la Pasqua de Resurrecció durant el qual l'Església hi proposa dejunis i abstinències als seus adeptes per celebrar els quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert. La Quaresma, que comença el Dimecres de Cendra i acaba el Diumenge de Resurrecció, servirà per preparar el cos i la ment per a la Pasqua, és a dir, per a l'arribada de la Primavera. Popularment, és un espai de temps que ha estat representat com una àvia vestida amb àmpla faldilla i set cames, sovint com una vella múrria i esquerpa amb un bacallà a les mans. A Catalunya s'anomena la "sarraïna" o la "Quaresma".

 

Es feia servir de calendari casolà, arrencant-li cada divendres una de les set cames, servint així per a comptar el temps que queda per la Pasqua; avui encara a pagès i a comarques hi ha un seguiment ja més enfocat dins la tradició gastronòmica que no pas en l'estricte manament religiós que potser està un xic més relaxat.

Dietèticament la Quaresma si se segueix com manen els canons també és un espai de temps molt apte per depurar el cos de tants greixos i proteïnes d’origen animal que tant sovintegen a l’hivern per fer-ne ús de les altres proteïnes d’origen marí o bé vegetals que tant comencen a arrelar dins el món de la dietètica alternativa i ecològica.

Hi ha molta tradició a la cuina d’aquest pais de fer plats de Quaresma i el bacallà, els llegums, verdures i ous passen a ser els protagonistes sense deixar de banda la cuina dolça magníficament representada pels bunyols o brunyols i les cremes de Sant Josep.

Hi ha forces diferències gastronòmiques entre la Catalunya nova i la Catalunya vella separades entre si pel riu Llobregat durant la dominació musulmana de gairebé 700 anys que sumen una riquesa important en el panorama gastronòmic català i potser ens fa capdavanters dins els països amb tradició cristiana, exemples són la truita amb suc de Tarragona i el farro de La Garrotxa, dues maneres d’interpretar la Quaresma ben diferents.

A casa hem volgut donar contingut de Quarema a la nostra cuina fins arribar a Setmana Santa per anar substituint la cuina de la tòfona, ja a les acaballes, amb un menú degustació on les anxoves, el pop i sobretot el bacallà se'n fan amos de tot l’àpat i on encara tampoc deixem la tòfona de costat amb una pinzellada de l’ou ferrat…

  menú de la quaresma

d’aperitiu…..

torradeta de mantega tofonada amb anxova i balsàmic

croqueta de bacallà amb panses i pinyons

per començar….

brandada amb oli de tòfona del Collsacabra

amanit de la fresquera de Quaresma

pop rostit al forn de llenya

per seguir….

ou ferrat amb tòfona del Collsacabra

bacallà al forn de llenya amb carxofetes

 i per acabar….

crema caramelitzada de llimones d’Aldover

farcellet calentó de xocolata

preu : 55’- € iva inclòs

 a veure si us faig venir ganes d’agafar el cotxe, que l’hivern és molt llarg i us trobem a faltar, i veniu a fer el tomb per la comarca, pugeu a Cabrera, aneu a La Foradada, al camí dels Enamorats, als cingles de Tavertet, al pont de Rupit, o tastar els embotits de la Dolors de Can Colom, la millor botiguera del món, o tant sols us tombeu en algun prat (vigileu amb les vaques que són tafaneres i us lleparan la cara com us descuideu) i apareixeu per casa a entaular-vos, com sempre sereu benvinguts.

Fins aviat

Ignasi Camps - cuineret -

 

 

 

                                                

recepta per Blogs contra la Fam

Recepta per blogs contra la fam (www.blogscontralafam.blogspot.com)

Amb la base d’un dels productes que mes aportacions hi ha en el Gran Recapte hem fet aquella recepta d’arròs que tots ens ha donat per fer alguna vegada, tens tantes opcions com doni la nevera i de vegades serveix per dignificar alguna coseta que s’ha quedat endarrerida als calaixos, es un arròs per fer el dijous donat que normalment divendres i dissabte es compra per tota la setmana així tenim la nevera ben buida, una opció també si teniu alguna llauneta de calamars farcits o millor amb la seva tinta li donareu amb poquets diners un gust saboròs a peix tal com es fa a La Garrotxa i al Santuari de Cabrera

blogscontralafam.blogspot.com

arròs “buidanevera” amb costella de porc

ingredients x 4 persones:

4 costelles de porc grosses tallades

ja podeu buidar la nevera de tot allò que ens pogui anar be....

cebes tendres, 4 grans d’alls, algun tomàquet verd, un pebrot, una pastanaga, tres o quatre carxofes, un carbassó, una alberginia, coliflor etc...

1 gotet de salsa de tomàquet

1 grapat de xampinyons saltejats

1 litre de caldo d’escudella suau

mig litre d’aigua

400 grs. d’arròs

una mica de safrà

sal

oli d’oliva

en una paella hi fregim la costella salpebrada, ho treiem i anem fregint les verdures que abans haurem buidat de la nevera i tallat, un cop fetes hi afegim el tomàquet, la costella, els xampinyons i ho deixem sofregir una miqueta, afegim el caldo i l’aigua, si tenim un xic de safrà, un punt de sal fluixet, deixem bullir 10-15 minuts a foc fort. Ara hi afegim l’arròs, rectifiquem de sal, si cal, 8 minutets a foc fort i 8 minutets al forn a 200 C, deixem reposar 5 minuts i tots a taula que hi falta gent!!

En Nandu, la Michelin, Sant Llorenç i les estrelles.

Sabeu ?, ahir a la tarda, 22 de novembre, vaig tenir una conversa, com sempre molt gratificant, amb l’amic Nandu Jubany per l’esperada puntuació de la seva segona estrella dins de la mediàtica guia Michelin sobre el seu restaurant, que tant el seu equip com la seva família desitgen i que ja havia dut a més d’un de felicitar-lo per endavant (mal fet, nois, mal fet) i ja em va explicar, si no li donaven, el per què de tot plegat.... tot i que encara va tenir temps per deixar-me anar que potser jo podria ser candidat d’aquest any.

Ostres, mira, per què no? Varem deixar volar coloms un parell d’hores, que és gratis, al capvespre amb la Laia... què fariem? cridar? plorar? riure? el primer agraïment el donariem a tothom que ens envolta, trucar a la família, als amics, al “dire” del banc, al proveïdor que anem retrassats, potser assegurar als clients que no tocarem preus perquè no s’espantin i és que això de l’estrella té el doble vessant, guanyes molts clients però també en deixes molts a la cuneta.... total que et vas enfilant, enfilant, enfilant... fins que surt la llista ahir a la nit i de cop toques de peus a terra i com l’endemà de la “Loteria Nacional” et mires i et dius: mentre hi hagi salut.... “

Jo he tingut una idea enmig de la atapeïda boira d’aquest matí a la Plana i seria proposar, donada la manera de ser dels catalanets, a la Michelin de fer una guia només per Catalunya i que aquesta es presentés el dia de Sant Llorenç, 10 d’Agost, ja que com que és el dia de la pluja d’estrelles i ell va ser un sant màrtir (els romans el van sucarrimar) obtindriem pluja segura d’estrelles al cel, en caurien alguna més al firmament català i podriem celebrar el no-estrellat, com a bons devots, i fer unes bones festes com la Diada, on celebrem una derrota amb orgull.

Com que els catalanets som així de positius i d’una derrota en fem festa, els que ho celebrarien serien tots aquells que desitgessin obtindre-la... què, us agrada la idea?

Doncs escrivim a Michelin, que quants més serem més riurem; a la fi, si dilluns dóna un tomb la nostra situació dins la Península, potser ho hauran de fer igualment així que els estalviem temps.

Tocant de peus a terra...

Avui el Nandu amb el carisma que el caracteritza, pujarà els ànims de tothom qui l’envolta, acceptarà amb resignació els molts (jo entre ells) que li voldran mostrar un xic de solidaritat, cridarà dins el servei potser una mica més del que és habitual (som humans) i seguirà aixecant el vol ja que per sort el món no s’acaba amb el ninot més gastronòmic de tots, de tothom és sabut que en Nandu té les estrelles dins a casa seva, les millors, i qüestió de temps ja vindran les de fora, no ho dubteu.

Als catalanets que voleu tenir estrelles “gastro”, no defalliu que a tot això li donarem la volta...

Històricament sempre ho hem fet, no? som quatre tossuts en un racó de l’Iberia....

Ignasi Camps,  cuineret tafaner al Collsacabra      

Anem a fer pedagogia del quilòmetre 0

El temps ens passa molt acceleradament, passa volant, solem dir, però l’enciam del Maresme o la tomaquera del Vallès no en saben de presses, ni un ni l’altre han estat pensades per ser “ferraris” a diferència d’alguns germans seus d’altres contrades.

Algunes hortes d’Osona o La Garrotxa inclús van a la velocitat del cargol, això si del seu fruit primer de tot en disfruten els nostres sentits, les papiles gustatives, el nas, els ulls, les mans i també les orelles tot escoltant el pagès enamorat de la seva feina, després les butxaques de comerç just i al final el client de botiga o de restaurant satisfet per haver satisfet el seu estómac o el seu nou redescobriment dels productes de proximitat altrament dits de quilòmetre  0.

Què ens ha passat als catalanets i catalanetes? doncs que en una gran part i fruit de les noves modes, hem redescobert els horts dels voltants de casa i si abans presumiem de tenir no sé quins productes foranis, ara un bon centre de taula amb productes de proximitat i a poder ser ecològics donen de si tant com les modes dels gintonics. Tant és el seu aspecte, ja que tothom sap que les verdures “eco” no són tant perfectes, ho seran, temps al temps, com la gama de colors “Mercabarneros”. Us aposto que l’any que ve la moda serà el tipus de tomaquera que cadascú tindrà al jardi amb mètode ecològic i llavor de no sé quin avi i ai del que no en sàpiga que quedarà en el ridícul més absolut.

Bé, està bé, som així i hem de reconèixer que no som el colmo de la originalitat i d’aquí esdevé la paraula pedagogia ja que ara és bon moment per executar-la intentant que tot plegat no sigui una moda a l’estil rissotto, sushi, vichyssoise, coulant, tiramisú i tants altres, sinó un nou estil de fer les coses i començant per fer pedagogia del km 0 per fer d’aquest un principi en l’alimentació d’aquest pais, a la fi hi guanyarem tots, el pagès que veurà uns preus molt més d’acord amb la seva feina, es crearà riquesa al sector rural, neorural, ecològic i biodinàmic, una sortida professional per molt joves compromesos amb el medi ambient que hi veuran oportunitats per fer de pagesos, d’agrobotiguers, de distribuidors, de celleristes, ramaders, forners, formatgers i altres artesans (quina paraula tant mal utilitzada) amb el segell de producte proper i amb tots complements que milloraran el seu resultat final. Una nova manera d’entendre el comerç de producte fresc sovint monopolitzat per Mercabarna, un mercat que ja no entén de biodiversitat, només de tones i tones i per tant lluny de les micro-produccions locals que no tenen ni volum ni possibilitat d’arribar-hi.

Segurament s’hauran de crear noves xarxes de distribució on la figura de l’intermediari gairbé desapareix i on el compromís proveïdor-client inclou la manera de fer arribar a cada porta el producte desitjat, potser recuperar la figura del recader d’abans qui per un mòdic preu feia la ruta intercomarcal com laVic-Olot, o Vic-Manresa i a cada poble deixava o recollia mercaderia no com ara que de vegades per un paquet han de venir amb un camió desde el Vallès fins Cantonigròs, això si que no és sostenible de cap manera.

De tots aquests canvis, si que n’ha de quedar alguna petjada important,que d’una vegada ja formi part del dia a dia del món alimentari d’aquest pais. Restaurants, botigues, parades de mercats setmanals, mercats municipals, cuines d’escola, casals d’avis, cases de caritat (els HOSPITALS, amb majúscules, també que són el paradigma del mal menjar d’aquest pais) tots ells s’han de poder beneficiar altra vegada dels avantatges que això els comporta.

Jo no vull caure en el parany de fer notar els anys que fa que ho practico, jo vull ensenyar que ara és la nostra oportunitat d’estimar el que ens envolta ja que els habitants d’aquest petit pais hem tingut sempre la mania d’estimar més el de fora que el de casa, però com moltes altres coses que ara mateix estan succeïnt, li estem donant la volta i això sí que és noticia.

Benvinguts cargolins !!!!

Ignasi Camps – cuineret -            

Com m’agradaria que fos el mercat del dissabte a Vic....?

De vegades va bé sortir de casa i anar a fer un tomb per altres contrades per veure-hi coses i cosetes que després potser podem importar i aplicar-ho al lloc on hi fem vida; és una fórmula que permet evolucionar el que t’envolta i de retruc, per què no, un mateix, sobretot si practiquem algun ofici mitjançant negoci propi.

Tot això ve perquè aquest setembre varem fer una escapadeta fins a un poble del Pirineu francès que es diu Argelès-Gazost i que és la porta de set valls pirinenques com Gavarnie i llocs mítics com el Tourmalet o l’Aubisque.

No cal dir que són gent que estan abocats al turisme i tot està enfocat cap a això, segurament també trobariem handicaps, però a primera vista el que llueix és lo positiu i això és el que voldria explicar-vos i sobretot si algú coneix al Sr. Alcalde de Vic que li faci arrivar el link d’aquest blog que li podrà anar bé.

A  Argelès el mercat ocupa tot el centre de la població, una mica més de 3.000 persones, es fa el dimarts, com a Vic. Vaig veure, contemplar i comprar; té tantes parades com el nostre en dissabte però hi ha una substancial diferència.... a Vic les parades d’alimentació són el 20 % dels paradistes o firaires i la resta se’n va entre plantes, flors, ferreteria i sobretot roba, moltíssima roba.

El d’Argelès té una pàgina dins la web del poble http://www.argeles-gazost.fr/gp/Marches/63 i a l’estiu també el fan en versió nocturna com a molts pobles i viles francòfons. Allà és a la inversa, hi ha un 80% de firaires que es dediquen a l’alimentació i només un 20% és de tota la resta, sorprenentment de roba n’hi havia ben poques.

 

La diferència està clara, als mercats d’allà es prioritza el producte local i la riquesa reverteix a la comarca directament, aquí i amb tots els respectes pels paradistes, la riquesa que surt del mercat, a la comarca gairebé no hi queda res perquè un altíssim porcentatge vénen de fora i el producte també és forani (roba, sabates, teixits....)

Com pot ser tantes parades d’alimentació? Descric el que varem veure: fruita i verdura de pagès amb tots els origens, classes i varietats escrits (molt important) i preus com aquí, molta més varietat de colors ja que aquí la majoria de l’origen de la verdura i la fruita és de Mercabarna i la gama de colors és sempre la mateixa i en canvi allà no es proveeixen de la mateixa manera i es nota molt d’una parada a una altra.

Molt producte local, ecològic i biodinàmic, parades de fruits vermells, de melons, de mel, de fruita de tot l’estat i de les colònies, barrejats amb parades que venien des de paella a cus-cus, rostits, pollastres a l’ast, kebabs, i tot el que us pogueu imaginar; també un pastisser que feia els pastissos en directe en un forn de llenya, varis forners, alguns d’ecològics, parades de dolços i bombons, parades d’embotits i d’aquells gegants

pernils tendres que fan allà i que son tant bons i sobretot, aixó si, de formatges de granja, gairebé tots de llet crua, a tot arreu deixen tastar el producte si veuen que t’ho mires: varies parades de vins i beures locals, de cafès de comerç just i molinat al moment, herbolaris amb infusions, de planter del pais, animals vius com conills, gallines, ànecs, (tot engaviat), estris de pagès en fusta i ferro com abans, de mobles de fusta de roure, de música, sobretot de patxanga d’abans, i fins i tot una parada d’embotits garrotxins (de Les Presses), de carn fresca unes quantes, dos peixeters, varis olivaires i conservers, tot molt ben presentat i bastant higiènic sense arrivar al nivell d’histerisme de la sanitat d’aquest nostre pais....  

Amb aquell ventall de possibilitats tot i portant una llista feta amb la Laia varem canviar tres cops de menú d’aquell dia ja que a cada racó anavem trobant cosetes que se’ns feia la boca aigua. Les flaires eren imponents i tot i havent anat esmorzats ens tornava a venir gana, la música entre els paradistes i els artistes de carrer sonoritzaven prou bé el mercat, tothom hi té lloc i es mira de guanyar la vida.

Al mercat hi havia molta, molta gent, el poble està ple de botigues i botiguetes i ademés tenen un gran supermercat a les afores, i tothom viu... o això és el que ens va semblar.

Us imagineu aquest mercat a la plaça de Vic? En primer lloc pels amants del producte local, que cada dia som més, seria fantàstic, per l’impacte econòmic entre els artesans i petits productors de la comarca seria bo ja que hi hauria una finestra on mostrar i vendre els seus productes i un aparador pel turisme de fora que també hi aportaria riquesa; quanta gent que ara va a mercat de Vic surt decebuda, el comentari és: “si hi ha el mateix que a tota arreu....”, “si nomès hi ha roba i sabates....” i molts altres de l’estil fins el punt que deixes de recomanar-ho en tant que els desvies cap a altres llocs mes adients.

Jo penso que Vic té totes les condicions de muntar un mercat així i ara que el producte local i de proximitat i sobretot la comercialització responsable va a més i sembla que per molts anys,  l’oportunitat de fer-ho ara és molt bona, això si, s’ha de fer a la plaça major, a la plaça de la ciutat, on es remenen les olles de veritat, penseu que gratant una mica a la comarca ompliriem dos cops la plaça d’artesans i petits productors disposats a muntar la paradeta i hi guanyariem tots, directa o indirectament. No sóc economista però amb els temps de canvis que estem visquent m’oloro que això si que seria una sortida per molta gent....de la comarca. Si Vic ja té fama pels seus aparadors, fem del seu mercat setmanal un exemple a seguir per altres capitals de comarca (excepte Olot que ja el té).

Dedicat a l’alcalde J.M. Vila d’Abadal, segur que en sabràs fer una bona lectura.

Ignasi              

 

Viure a Cantoni

Qui cregui que viure en un poble és tranquil, hi ha pau i hi trobes el temps per llegir i descansar, el convidem a venir a casa una temporada i comprovar com passen les hores volant i el temps per la tranquilitat i el descans no acaben d'arribar mai.
Sí que és veritat que no hi ha a l'ambient el brogit d'una gran ciutat, però us asseguro que si vols ambient i moguda, només cal que tinguis un negoci i tres nens.
Tant és així que avui revisant els últims posts, he vist que l'últim és de la classe de l'Aniol a P-3 amb els diferents tipus de patates, imagina't...!!!! I ja fa dos mesos que s'ha acabat l'escola!!!!!

Però no ens enganyem, si seguim a Cantonigròs és perquè ens encanta la seva vida, el seu paisatge (tot i que ara està tot una mica rostit), la seva gent i les possibilitats gastronòmiques que estar aquí ens permet tenir.

Fer cuina de proximitat i de qualitat en un indret com aquest és més fàcil i satisfactori. Coneixes els productors, cadascun d'ells t'ofereixen el que tenen a casa i t'ho porten. Aprofitem la visita per fer la xerrada, posar al dia els "cotilleos" d'aquí i d'allà, comentem la tant temuda "crisi" i fins la propera,que no serà gaire enllà, que quan l'hort es posa a produïr, no hi ha qui el pari.....

Els ous, les verdures, els llegums, les patates, ...tot de la mà d'amics que ens ajuden a fer de Ca l'Ignasi i Ca la Laia indrets on poder degustar productes "amb gust, textura, color i olor".

I la tardor ja veurem què ens portarà; de moment si no plou els bolets perillen, però com que som optimistes de mena i, com diu l'optimista i gran veí Jaume: "quan fa més que no plou, falta cada vegada menys per què ho faci"; així que ja us anirem informant de com evoluciona el bosc i els seus "productes".

Feu salut i bondat, que nosaltres també ho farem.

Laia.