divendres, 11 de març del 2011

Dona, doneta, donassa.....

... de vegades semblen estar en segona fila, la majoria están en silenci, en silenci de complicitat, amb moltes batalles a l'esquena, amb molta ma esquerra per davant, mares dels seus fills, per elles moltes vegades la nit es interminable, nosaltres potser només fem un bon roncar i l'endemà com si fossim els unics protagonistes de la vida i el seu entorn potser encertem a demanar-ho si han dormit be, de vegades ni aixó...
Sembla que está tot molt asumit, els papers ben distribuits, tot funciona:
l'home? la cuina i el negoci;
la dona? la familia, el menjador, el calaix i els seus numeros, el celler, las relacions socials i d'escola i tantes i tantes coses i cosetes..
De tant en tant hi ha algú que s'ho salta i es canvien els papers, son poquets...
Nosaltres els homes, homenets i cagamandurries variats només tenim temps per els nostres egos, tot l'eix gira al voltant de la cuina com si fos l'ull del món i la resta satélits fen giragonses.
Però la majoria ho estimem i apreciem, si companyes i companys, tenim, encara que de vegades no ho sembli, aquesta petita sensibilitat per donar-nos compte del que ens envolta i la sort que tenim i moltes vegades, entre amics, ho diem. Ens falta un detall important i es que elles ho han de saber per boca nostra... feina dificil que voleu que us digui, però s'ha de dir i si a algun company no li importa ja m'encarrego de fer costat a aquesta dona, doneta, que en el dia de la dona treballadora, que de fet es quan us hauriem de convidar a sopar i no en dies comercials com el 14.02. us hem de fer saber que estem amb vosaltres, encara que no ho sembli, que us fem costat i que per anar be així hem de continuar si tot l'equilibri que ho envolta, sentiments, familia, estimació, professionalitat, funciona be. Es el secret, gràcies a l'evolució de la societat ara ja qui no vol jugar a aquesta lliga s'en va i santes pasqües. La resta seguim jugant a ser cuinerets amb un equip al darrera que no sempre mereixem.
Un petó per totes vosaltres, ara es el mínim del mínim que jo puc aportar, però hi soc i aixó em fa feliç.
nanit
Ignasi

2 comentaris:

  1. Per sort, Ignasi, cada dia més homes valoren les tasques que fem les dones tant en el món laboral com en familiar i cada cop més (potser encara no del tot) però es tendeix a un cert equilibri pel que fa a les responsabilitats familiars. Jo estic molt contenta i orgullosa de pertànyer a una generació on la tendència és l'equilibri. Això evidentment és perquè he trobat un company de camí que ho té tant clar com nosaltres que les responsabilitats familiars són cosa de dos. Una mostra d'aquest gran avanç és el teu propi post! Tan de bo hi hagi, dia a dia, més persones com tu o com el Miquel que ho tingui tant i tant clar, i arribi un dia en que no ens calgui tenir un dia específic per a nosaltres. Una abraçada!!!

    ResponElimina
  2. m'agrada llegir aquets punts de vista, ens alegren el dia, o el vespre, a tots, no?

    ResponElimina