divendres, 26 d’abril de 2013

De quan la feina ben feta té el seu reconeixemnt...


El dilluns passat varem anar a S’Agaró, on es feia una presentació i cata de vins “naturals”. Aquesta, dels vins naturals, és una tendència que està agafant molta força entre la majoria de sommeliers d’aquest país. Com totes les modes, també hi ha detractors d’aquest moviment i nou estil de fer vi. Bé, de fet, no és un nou estil de fer vi, sinó la recuperació de la natura com a eina principal per fer vi; deixar que sigui el propi fruit, sense cap afegit extern, el que expressi tota la seva potencialitat; el bon fer és l’únic acompanyant. No us explicaré gaire més coses de caràcter tècnic, ja que jo ni sóc sommelier ni porto prous anys en l’ofici com per donar explicacions ni molt meys lliçons a ningú. El que si que puc explicar són les meves sensacions i percepcions.

 


 

Ja ens veieu, a l’Ignasi i a mi agafant una copa cadascun i...apa som-hi!! Que el dia es farà curt !!! I comences a mirar (primer sempre mirem) la gent que hi ha, el cellers, els vins i/o caves i/o champagnes,...i ens decidim a tastar alguna cosa. El que primer perceps és que, qui hi ha al darrera és qui fa el vi (pot semblar una tonteria, però hi ha llocs que el que hi ha al darrera és el comercial de la marca, el director general o el directiu que pertoqui, però no el que trepitja les vinyes i es trenca l’esquena en cada cep); i en canvi, aquí perceps amor per la vinya, per la feina ben feta i, sobretot, pel seu resultat. Als seus detractors els tomba la gama de flaires diferents que tenen aquestos, ells en diuen pudor a goma cremada, però a nosaltres i a molts ens demostra la biodiversitat que pot arribar a tenir cada vi en comptes de la uniformitat dels vins convencionals, això és com la medicina tradicional i les medicines alternatives si treballessin juntes segur que hi guanyariem tots, doncs amb el vi exactament igual.

 

Quan ja portes alguns vins tastats, és el moment de posar alguna cosa sòlida a l’estómac, ja que si no....(en fin, no cal explicitar més que d’experiència tots en tenim...). Just al costat d’on es feia la cata, es va fer paral·lelament una presentació de productes artesans: formatges, pa de Triticum i embotits. I ves quina casualitat que el que portava els embotits era en Jordi Vilarrasa d’Olot !!! Ara si que ja hi erem tots, vem pensar. Hi havia en Jordi i la seva dona darrera el taulell, oferint els seus productes a qui s’hi acostava i explicant el què, com i per què del que podien provar-hi, la botifarra de la perola amb múrgules, insuperable. Com que tenien molta feina (lògic i normal), vem anar a fer una visita als formatgers, entre ells en Martí del Mas Alba (formatges de cabra de llet crua i bons, molt bons allà on van).

 

Passat el boom de la gentada, és quan pots enraonar més de tu a tu amb ells i podem comentar la jugada de com ha anat el dia. Llàstima de no parlar bé el francès perquè hi havia uns quants celleristes del Rosselló i Les Corberes que ens hi hauriem entaulat i tot, el resum del que parles, és el per què del títol del post (algú potser s’estava qüestionant què té a veure tot això amb el títol que li han posat...?): Quan t’estimes el que fas, intentes fer-ho amb el millor producte i buscant la màxima qualitat (i no la màxima rentabilitat...), el producte ho reflecteix. I no hi ha millor recompensa que la pròpia gent et vingui a trobar i et digui: feia anys que no provaba un (embotit, formatge, vi o plat) com el que m’has donat; m’ha fet recordar el que menjava quan era petit i teniem o feiem a casa !!! Aquest reconeixement és el que no té preu; si que les guies gastronòmiques, o els crítics, o el món mediàtic en general té el seu reconeixement i és important (no siguem hipòcrites), però aquells que fem i fan les coses bé pel plaer de fer-les bé, no hi ha guia gastronòmica ni crític que superi la satisfacció d’això tant petit però autèntic i real a la vegada.

 

Gràcies, de debò, a totes aquestes persones anònimes que amb el seu paladar i reconeixement fan que seguim tots plegats amb ganes de fer bé les coses.

 

Fins la propera,

 

Ignasi i Laia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada