dijous, 13 de novembre de 2014

El Collsacabra, un paradis per descobrir

Tinc la sort de viure a Cantonigròs des de fa més de vint-i-cinc anys i sempre he pensat que estic en una subcomarca privilegiada, aixoplugada de la tramuntana amb un clima dòcil excepte a les fondalades rupitenques; és un lloc òptim per fer créixer la família, lluny i aprop de tota arreu, a cavall entre Osona, a on pertany, i la Garrotxa; a mig camí de Vic a Olot. Amb els anys ha vist com una gran part de la seva població s'ha enllaçat amb jovent garrotxí, a mi m'agrada molt aquesta barreja i com que em tira també molt l'altra banda, com en diem aquí de La Garrotxa, l'aiguabarreig és important.

Com deia, aquest petit pais ofereix racons i raconets aptes per molta més gent que els visitants de dissabte i diumenge; és veritat que no tenim gaires joies romàniques ni monuments d'altres tipus, però si tenim paissatge i natura, cada dia la postal és diferent... i un munt de camins per recórrer, hauriem de ser cau dels caminants d'aquest pais i s'hauria de treballar per dotar l'indret amb les infraestructures que li calen.
De vegades sento com ens diuen que no hi ha platja ni neu ni carretera important i que no hi ha futur...

Crec que és al revés, cada vegada hi ha més gent a voler soledat, caminen per salut però també per alliberar-se de tensions de ciutat i aquí es retroben de debò; és a ells a qui ens hauriem de dirigir, com a principis del segle XX els metges de ciutat recomanaven el Collsacabra a gent que patia determinades dolències, ara hauriem de canviar el discurs i fer servir el de les energies positives que emet tota la inmensa quantitat de pedra i roca sobre la qual hi estem visquent.

Quan jo era petit i anava de Badalona cap a Camprodon o Puigcerdà amb la família, sempre quan arribàvem a Tona l'espectacle no era el Pirineu nevat sinó el paissatge retallat de les muntanyes del Collsacabra, com si fos un imán, no hi podia treure la vista del damunt amb aquells ulls de nen darrera la finestra del cotxe de casa...és com si la intuició digués ja on aniria a parar 20 anys després.
Aquest pais que recepciona molt bé a qui s'hi vol quedar en sap d'escollir qui si i qui no, a qui sí l'enganxa i l'absorbeix amb aquesta capacitat d'abraçar que té, d'envoltar-te de totes les maneres fins que t'adones que d'aqui no marxaràs pas mai.

De vegades quan marxem de cap de setmana tenim moltes ganes de tornar, no ens agobia gens ni mica ser-hi altra cop, diga-li això a un habitant de ciutat el diumenge al vespre quan torna a la city....
Crec que ens mereixem aquest públic amb aquestes ansies, que sigui la tafaneria una de les seves maneres d'introduir-se en el paissatge i descobreixi què s'hi cou a les cases, als obradors, als restaurants, als negocis que miren de fer-t'ho passar bé les hores que hi siguis i després parada i fonda, viu les nits assossegades, les cingleres sota la lluna plena és una de les experiències que recomano més, la frontera de la boira és a sota, camí de Vic.

Cau de gent important i anònima alhora que hi viu a temporades, grans empresaris, periodistes, cantants i compositors, escriptors, actors, filòsofs, tot això en aquest petit país de no gaire més de 1.500 habitants, es respecta a tothom i no s'adula fàcilment, la gent que hi viu en passa bastant.

No crec que el Collsacabra es pugui promocionar pels canals normals i corrents, crec que més aviat s'hauria de dir a cau d'orella els secrets d'aquest petit indret i que vingués aquest públic que tant ens agradaria tenir... penseu que quan vénen fotògrafs extrangers o bloggers i els portem fora circuit, ens esbronquen i ens diuen que com és que això no se sap.... un secret ben guardat però que uns pocs haurien de gaudir-ne, busqueu-vos la vida i descobriu-nos, serà el millor que haureu fet en molt de temps i com us enganxi......ja sabeu !!

Ignasi Camps
           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada