Aquest és un tema que de sempre ens hem plantejat l'Ignasi i jo i que ens porta a debats filosòfics d'educació i psicologia infantil. El tema del menjar, també es pot enfocar des de la psicologia, i utilitzar-lo com una eina més d'educació cap a la canalla. Per què cal un menú infantil? Quina funció té? És necessari? I si ho és, per a qui és necessari? Hi ha menjar per nens i menjar per adults? Us explico el cas de casa per què us feu una idea de com pensem nosaltres. A casa no fem distincions; no hi ha menú A i menú B. Tots mengem el mateix. En tot cas, el que influeix a l'hora de decidir el menú, és la conveniència o no de fer un àpat més o menys carregat energèticament i l'equilibri respecte la resta d'àpats i aliments de la setmana.
Doncs en un restaurant, jo crec que la filosofia hauria de ser la mateixa. Si ja predisposem als nens de ben petits a un menjar especial per a ells, és per que ja donem per segur que la resta no els agradarà. Segur que no? No us ha passat mai que aneu a dinar, demaneu pels menuts uns plats "especials" i per vosaltres uns altres, i al final vosaltres us mengeu els "especials" i ells els vostres? Això és per què sempre volen el que mengem nosaltres i hem d'aprofitar aquesta curiositat que tenen, per tal que investiguin també amb els gustos (i a casa, entenem que en un restaurant és més difícil, amb el tacte que tenen els diferents aliments).
Si sempre acabem donant-los els "macarrons de la casa" o el tall arrebossat amb patates, com podran agafar paladar gustatiu? Com poden conèixer nous gustos, sabors i olors? A molts nens segur que els agradaria menjar un arròs (sigui de conill, de samfaina, de peix, o de pollastre), o un fricandó, o uns cigrons estofats, o un rostit de pollastre...o no?
Descartada l'opció de posar menú infantil al restaurant, tossuts amb aquesta intenció de fer pedagogia i educació de l'alimentació infantil, l'altra opció que també hem vist i comentat amb l'Ignasi en alguns restaurants, és la de marcar amb un símbol alguns plats de la casa com "plat apte per nens". I jo torno a preguntar-me.....quins són els plats no aptes per nens? Qui decideix què és apte o no apte per a un nen? Les majories? Que a la majoria de nens no els agradin les faves, vol dir que és un plat no apte per nens? No valdria més la pena, de cara als nens i la seva alimentació i educació, deixar que provin el que vulguin?
Ara potser estareu pensant, aquesta la Laia no té manies amb el menjar? doncs clar que sí !! Només faltaria, no conec a ningú que no tingui una o altra mania amb el menjar, per això som persones diferents i amb gustos diferents, igual que ens agraden músiques diferents, estils de roba diferent i colors diferents; però el "quid" de la qüestió és que aquestes manies o preferències, no estan basades en l'edat ni en la condició d'adults, sinó en l'experiència vital que hem tingut al llarg dels anys i...com puc agafar experiència? Resposta: PROVANT.
Així que deixeu que els nens provin, doneu-los l'opció, a vegades sortirà bé i d'altres no, però no us passa també a vosaltres? A vegades demanes un plat i un cop te'l porten i l'has menjat penses: el proper dia no el demanaré, no era com jo l'esperava; i tens una experiència més per afegir a la teva memòria gustativa.
Això si, el perill de fer això és que els agradi provar coses, que us sorprenguin fins i tot a vosaltres, i no es conformin amb uns simples "macarrons de la casa" a 5 euros la ració.
Bon profit a tots.
Laia.
Hola Laia, es la primera vegada que escric en el vostre bloc i trobo molt interessants les vostres reflexions.
ResponEliminaJo tinc un restaurant i cada cap de setmana donc de menjar a mes o menys 200 nens que venen a dinar amb els seus pares en àpats de difenent índole.
Et podria argumentar molts aspectes de perquè jo crec que el menú infantil al restaurant té èxit, però crec que el principal motiu es el pragmtisme. El restaurador ofereix un servei que el client el consumeix a base de bé.
La majoria de families, molts Pares prefereixen anar a cop segur, i segur que saben que s'en poden perdre moltes, però per trist que sembli això es així.
Un exemple: a la familia que el cuiner/a que cou la carn molt cuita, costa moltissim que als fills els agradi la carn crueta.
Però per sobre d'altres consideracions, crec que el principal motiu es el "no hem compliquis la vida" m'explicaré: Imagineu per un moment que als nens els agradés menjar tot sovint filet, foie, gambes de Palamós, fricandó amb camassecs,... Us imagineu en quin "lio" fotriem a milers de mestresses/os de casa! hauríen d'apendre a cuinar!!! Que s'en faria de la pasta? i els frankfurts? i les barretes de lluç congelat? i la industria alimentària, i els horaris comercials, i concertar vida laboral amb vida familiar,.......
Uy Uy Uy que destapem la caixa dels trons!
Hola Miquel Àngel,
ResponEliminaSi, si, destapem la caixa dels trons !! Per això estem, no?
En realitat tu i jo estem en la mateixa direcció. Jo no discuteixo que el menú infantil tingui èxit, ans al contrari, crec que en té i molt, d’èxit.
El que jo discuteixo i volia plantejar, és el fons de la qüestió; ja sé que és còmode per als pares, tant econòmicament, com educativament, que als restaurants hi hagi menú infantil, ja que s’estalvien “problemes” i com bé dius tu, no volen complicar-se la vida. Però evitant els “problemes” de l’ara, no estic tant segura de que evitem els “problemes” del futur. I m’explico: els nens que avui venen als nostres restaurants amb els seus pares, són els clients del futur. I quins clients volem? Si volem uns clients amb cultura gustativa i que sàpiguen apreciar el bon fer a la cuina, no és millor que comencem a “educar-los” de ben petits, quan en realitat és més fàcil i no tenen encara pre-judicis fets?
Jo crec que nosaltres com a restauradors, tenim també un paper en aquesta qüestió, i és la d’ajudar als pares (encara que els sembli que “els compliquem la vida”); fer pedagogia de la gastronomia també és una de les nostres funcions, no només donar de menjar i prou. Passa el mateix (i ara me’n vaig del tema una mica…) amb els vins: si volem que els vins catalans tinguin un major protagonisme al nostre país, és funció de la demanda (és a dir dels clients) o és feina nostra, de presentar-los vins d’aquí, encara que ens haguem de sentir frases com: “és que no teniu Riojas ni Riberas i jo volia un bon vi…”?
Podria explicar-te també molts casos a la inversa del que tu em dius, casos de nens que venen amb els seus pares i com que no tenim menú infantil els agafen un arròs o un fricandó i resulta que el nen s’ho menja, deixant bocabadats als seus pares. I cada vegada que venen, el nen els demana altres coses que a casa sembla que no menjaria mai. Per mi, aquesta és la funció que hem de fer si volem que els futurs clients sàpiguen menjar bé, i així poguem tenir un país on s’hi pugui menjar bé de veritat. Ja que tot i ser el país amb alguns dels millors cuiners del món, la cuina de base i de cada dia no li segueix el fil. No hauria de poder passar, que costi trobar llocs on es facin bé les coses. Hauriem de ser un país on a cada restaurant on volguéssis entrar (sigui de l’estil que sigui o del preu que sigui), hauries de menjar-hi bé, amb les coses ben fetes i amb amor a la cuina i al que es fa.
Això només ho aconseguirem si comencem per la base, si creem “futurs clients” amb criteri i que sàpiguen identificar la cuina ben feta.
Au, va, que sonin els trons i…
Bon profit a tots!!!!!
Laia.
Hola! Jo sóc mare de dos nanos, de 8 i 10, que no volen ni sentir parlar de menú infantil, volen provar coses noves, i l'opció que hem descobert que ens va millor és qual al restaurant ens ofereixen que els peques facin mig menú d'adults, però no mig menú en el sentit de només un primer o només un segon, mitja ració de cada plat que escullin, a ells els encanta i a nosaltres també, no sobra menjar, s'adapta economicament, i proven coses noves!
ResponElimina