dilluns, 25 d’abril de 2011

Que sabem menjar?

Aquest és el gran dubte que treu el nas.... Qui sap menjar, el que sempre té com a referent la cuina tradicional en tota la seva gamma de preus i qualitats? o bé el que és més agosarat i s'entaula a restaurants "diferents" amb estrella o no, per allò d'anar fent cultura? Si algú té una resposta prou objectiva li agrairé de debò.
Resulta que després d'anys d'esforços per acostar la mitja i sobretot l'alta cuina d'aquest pais al catalanet del carrer amb un desplegament mediàtic que molts altres col·lectius haguessin volgut per ells, tv3 treu una enquesta que només al voltant de l'11 % dels enquestats confessen tenir força simpatia per la cuina de vanguarda, la resta amb els macarrons anirem fent camí. Com es llegeix això? en clau simpàtica us diria que em fa gràcia i que veig que el fricandó té un bon estat de salut i n'hi ha per anys de tastar-lo. Per altra banda tot i el que els diaris parlen d'estrelles Michelin, surtidors de Campsa, sols de Repsol, els 50 millors, això que tothom comenta al bar, a l'oficina, al gimnàs i resulta que només queda aquí, tothom se sap el nom de Ferran Adrià però molt pocs aniran a comprovar si s'hi menja bé o no. Com si fossin d'un altra planeta, oi?
Jo em sembla com ja he dit en altres blogs, que s'ha de fer pedagogia gastronòmica i que si volem que el catalanet del carrer en sàpiga hem d'anar a començar per les escoles i que els nens ja comencin amb la llavor ficada a dins de la gastronomia i sapiguem separar el gra de la palla. Si puja una generació que ja en sap una miqueta més que ara potser s'acabaran les bestieses que es veuen en alguns establiments d'aquests pais sobretot el que acostumen a ser plens de guiris i on es pren el peè que dóna gust.
Jo crec que aprofitant que per a mi l'objectiu professional és ser un restaurant segur, on els daltabaixos siguin els menors possibles i on tothom sàpiga què ve a menjar, es podria fer a nivell català una mena d'associació vetllada per algun organisme, com els ecològics, que fos d'això, de restaurants segurs i així la resta tothom ja sabria que és com la loteria, si l'encertes mig bé, fantàstic i si no ja ho sabeu: a patir de valent.
Amb aquesta associació trencariem l'enquesta de tv3 amb una nova xifra que són els que estan al mig del "fregao" i que no els agrada la cuina tradicional mal feta, que n'hi ha molta, i que no s'atreveixen a tastar-ne un d'alta gamma per la por que els donguin gat per llebre i els cobrin una factura desmesurada (s'hauria de perdre la por i anar-hi que en molts llocs és saludable)
m'ajudareu amb les vostres opinions i em dieu el que penseu?
Vinga animeu-vos !!
Ignasi

4 comentaris:

  1. Sap menjar qui és capaç d'apreciar qualsevol tipus de cuina i sap distingir la bona de la dolenta. I també qui, quan seu a una bona taula, no rebutja cap aliment.

    ResponElimina
  2. A mi m'agrada saber què estic menjant. M'agrada que existeixi coherència entre el que em posen i el que pago. Igual que m'agrada que hi hagi un equilibri entre tradició i innovació. El que sempre busco és una primera matèria de qualitat ben cuinada i amb una bona presentació. Qualsevol de les 3 accions soles no em porten a bon port. I després d'algun desengany fa temps que sé que no em puc guiar exclusivament per les estrelles . I també m'ajuden molt les opinions dels altres, els que tinc a prop ...

    ResponElimina
  3. Hola. Diverses coses:
    1. La projecció mediàtica de la gastronomia del país ha estat i és contínua. D'impacte constant. Les veus exposades, però, són sempre les mateixes. No hi ha més cuiners? No hi ha més restaurants que elBulli, Sant Pau, Celler Can Roca?
    2. Quina és l'aportació real de l'avantguarda? Tècnica? Lideratge? Promoció? Producte? I què la diferencia de la tradicional? un discurs sovint massa eteri? Buit?
    3. I després d'anys d'avantguarda el resultat final de tanta revolució són les tapes? Aquestes han de ser el caràcter diferencial de la nostra cuina? O és millor el fricandó?
    4. Amb visitar molts restaurants (estrellats o no) no n'hi ha prou per saber menjar. Saber escriure no et converteix en un literat.
    5. La cuina és massa subjectiva com per objectivar criteris i garantir-ne uns mínims a través d'una associació. Difícil resposta.

    ResponElimina
  4. s'em gira feina... acabo d'arrivar d'una excursió familiar que clar fem avui ja que tota la SS treballem. Hem anat a Montserrat i ves per on m'anat molt be d'anar-hi ja que anar amb tres patufets es molt divertit a l'hora d'anar a dinar. El monestir es el lloc idilic per el que deia en el post de llocs per menjar guiris però que coi !! hem anat a un self-service i ves per on sense deixar d'estar a l'alçada del que ja esperàvem hem vist detalls de cosetes ben fetes. El café era bo, la cervessa de tirador ben servida i molt freda, las patates (congelades) estaven ben fregides, el pollastre a l'ast també era ben amanit i tenia bon gust, les mongetes al seu punt, l'escalivada també i el personal bastant gran d'edat i majoritariament de la comarca es a pesar de la gentada, molt amable. Els preus son cars per ser el que es però en comparació amb altres monestirs i santuaris en aquest li podem donar un aprovat merescut. No volem grans coses, jo crec que volem les coses ben fetes i cadascun dins el nivell i estil que decideixi fer, no?
    A casa s'ens en fot si el lloc es de 15 € o de 100 € ( anem poquet, eh?) disfrutem a tota arreu i l'únic que volem es que facin el que facin tot estigui bo.
    amb aixó estic dient i admetent que l'objectivitat en aquest cas es prou dificil i encara mes ser jutge en un tema que com diu el Cesc es massa subjectiu.
    Potser amb les sensacions tant primitives d'omplir l'estòmac anirem tant lluny?
    si aixó fos així fer pedagogía seria fins i tot perillòs.... us imagineu els nens protestant de tants macarrons i pit de pollastre arrebossat i demanat mes escudella i carn d'olla o be fricandó? quina feinada per mares i catèrings d'escola.... potser seria bo?
    Sou fantàstics, gràcies per participar que ens ajudeu molt ja que juguem a tres bandes, la nostra feina, el nostre gust personal i l'educació gastronòmica dels tres patufus que tenim i a més a mes ens agrada escriure als quatre vents, si es que no ens acabem la feina.
    Nanit
    Ignasi

    ResponElimina