La tomaquera va a tota velocitat

Quan varem començar aquest bloc vaig fer un post parlant d’una tomaquera i filosofant al voltant del que representava el que hagués sobreviscut a un hivern dur com són els d’aquí dalt a Cantonigròs.
Ara com podreu veure a la foto i si voleu la compareu amb la del mes de gener:
http://calignasi-lesbambalines.blogspot.com/2011/01/la-tomaquera-que-desafiava-el-fred.html


el canvi ha estat fantàstic i l’adaptació de la planta de moment sense cap malura és perfecte. Sembla ser que és de la varietat de tomàquet jardí, aquest tant petitet que es posa a les amanides. Ara estic fent de salvador dels seus depredadors, millor dit en singular del meu fill mitjà de tres anys i gran aficionat a menjar tomàquets acabats de collir.
La tomaquera no és conscient, tampoc li toca ser-ho, que el Barça ha guanyat un munt d’històries, que hem tingut eleccions municipals i que tenim una colla d’indignats als carrers als qui faig costadet, sempre i quan em deixin en pau els invidents, ni tocar-los, ni les jaquetes de la Tura, això no està bé, gens bé, ja que la factura de la tintoreria la pagarem tots, si és factible la neteja, i si no per culpa de quatre li haurem de comprar una de nova, ufff encara pitjor, no?
Dels clatells d’algun polític no vull veure ningú a qui se li escapi el riure per sota el nas que això és prou seriós, d’acord?
Jo aniré preparant un cistellet per collir els tomàquets abans no vingui alguna agència de qualificació del deute i em baixi el preu dels tomàquets que amb les hores que els hi he dedicat em farien passar un mal trago i si no em nacionalitzaré a Islàndia que allà si han fet neteja de la bona i podré collir tomàquets i vendrel’s i no haver de pagar deutes del qui me els compra, no?
Seran tomàquets Slow, de proximitat màxima i sense cap martingala química que els pogui malmetre cosa prou dificil en els temps que corren en el món de l’horta on cada vegada hi ha més química i a l’hora més “bitxos”, no s’entén, oi? És millor la part de conreu ecològic on els enemics són neutralitzats amb armes diferents i no tant agresives pel medi ambient i pels éssers humans normals i corrents que formem part d’aquesta raça en extinció que és la classe mitjana d’aquest petit pais on desde el campanar d’un poble es veu el poble del costat (Pep, Pep…)
S’acosta Sant Joan i la seva revetlla, coca i cava (del bo, creieu-me) i un amanit dels meus tomàquets de la tomaquera que va desafiar el fred em pot fer un “tiu” feliç i content i els que m’envolten ho saben, potser tinc la sort de tenir un bon gabinet de comunicació no com altres que encara estan a les beceroles…. i els vots que aconsegueixen, renoi !!
Ignasi