Aquesta és la versió festiva d’una trobada que varem fer a casa a partir d’un deute pendent de feia una colla d’anys que teniem amb en Pere Bahí, el Toni Sáez i el Martí Sabrià, empordanesos de bon veure, són jovenassos tots ells, bon menjar i sobretot bona amistat.
Aquest deute que varem contraure la mare i jo no era altre que els hi varem prometre en bona hora que fariem una menjada d’escudella i carn d’olla ja que cada any ens conviden a una bona garoinada a la barraca d’Els Lliris a Tamariu, d’això en fa uns quants anys, però aprofitant l’avinentesa de que ara amb la canalla petita i un sol dia de festa ens és impossible mouren’s com ho feiem anys enrera, varem recuperar el deute i en varem fer una festa per alguns amics de casa, dues dotzenes de vilatans d’aquest pais vinculats d’alguna manera al món hostaler es varen disposar a seure a taula i fer lloc per un festival de flaires i gustos de bullits d’hivern cuinats a mitges entre la mare i jo i la Laia com anfitriona i responsable de beures i brebatges i d’atendre a tots ells.
M’agrada seure a taula i poder riure, menjar i beure sentint tot allò que tenim ben nostre, potser sona a tòpic però quan ara tot sembla que aquesta mena de globalització en molts sentits sembla que estigui a l’ordre del dia i potser clau de futur fer una escombrada cap a casa reconforta i relaxa. Allà hi havia moltes maneres de pensar i segurament molt diverses, molts projectes engegats, moltes ilusions en marxa, molta saviesa que hagués donat per fer sobretaules de matinada...
Tots ells i alguns amics més que havien fet llargs quilòmetres van seure a taula amb un menú minimalista...
llonganissa de Vic i vermut Yzaguirre
escudella
carn d’olla
cava màgnum fresquet
vins obsequiats pels amics
amanits d'enciams autòctons del Vallès
mandarines també del Vallès
pastis de patates del Bufet amb mel i llimona
carquinyolis
cafès
"xou" d'en Pere i en Pep de Palafrugell a la guitarra
De vegades no fa falta tenir foie, ni caviar ni tòfona a quilos ni gambes, un plat d’escudella ja et fa moure, ja et fa tornar als teus origens i et fa fer la pau amb la temporalitat del producte, que estem en dies d’olles que bullen, que escudellen sentiments que s’expressen en allò que tothom tastarà un cop a taula i així ho varem fer.
La meva mare discreta tota ella i amb la saviesa dels seus setanta i molts es va endur un parell de “txins-txins” en el seu honor que ja varen pagar amb escreix el gran esforç que va fer i els seus senyors nervis que va passar.
Ara ja amb la calma que dona els dies que han passat i reculant en el pensament no serà la darrera que fem d’escudella i carn d’olla, tant de bo se'n fessin més, i tornariem a recuperar la tradició del grans menjars d’hivern, menjars que enamoren, menjars que diuen cosetes a cau d’orella, menjars que aconsegueixen que volguem ser millors cada dia, no hi ha peu per fer ni pensar maleses, en Miquel Márquez, de Berga, ja va fer fa anys l’Escudella de la Pau i crec que també se'n va adonar dels efluvis màgics d’aquesta, és única, és la nostra (recoi que “tipical” m’ha quedat, oi?) disfrutem-la.
Bon profit !!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada