Què tindrà Cantoni...?

El sol s’amagava darrera les muntanyes quan el darrer colaborador, gràcies Pere, marxava cap a les Valls d’Olot i el #cantonigers 2013 es donava per acabat; molts dies d’emocions, de reunions, de trucades, d’esforços per poder dur a terme una idea un xic tremenda en un poblet tant petit com Cantonigròs.

Però, la veritat, ens hi varem atrevir, si s’ha fet un Festival de Música durant 30 anys movent mil.lers de persones, no seriem capaços, els comerciants, de donar suport i organització a un esdeveniment on se’ns demanava logística a marxes forçades? jo crec que varem donar molt més que tot això; jo crec que varem aconseguir, inclús sense proposar-nos d’una manera prou conscient, donar una emoció que es diu caliu, molt de caliu, i que no s’inventa, sinó que surt de dins de cadascú i això és el que aquest poblet de muntanya hem sabut donar. El dia pintava enboirat i fred, res més lluny de tot això, amb els braços abraonant a tots els convidats varem desplegar una temperatura ambient on tothom es deixava anar i es deixava gronxar per les diferents activitats que s’oferien visquent moments de felicitat i somriures permanents en els llavis de tots.

Cantonigròs és això, és alguna cosa més que resulta molt difícil de transmetre però que hi és en el bategar d’aquestes quatre cases i que quant se t’encomana et crea adicció; potser alguns de nosaltres som com ionquis, en el bon sentit de la paraula si és que hi és, ja que és com una petita injecció de morfina que et penetra de tant en tant per fer-te sentir en un estat de felicitat immens, alguns de vosaltres jo crec que ja ho veu sentir prou.

Es respirava un positivisme en l’ambient que ens demanava ser-hi, ser-hi presents, ser testimonis d’aquest fet gairebé paranormal en comparació a altres esdeveniments més tristos i negatius.

Tots varem deixar problemes i tristors endarrera i varem deixar que l’embolcall ens escalfés: quines passejades, quins tallers, quins dinars, quin esmorzar.... i tantes altres coses que varem arrivar a fer.Quines ganes hi havia que tot sortís bé; teniem bombers, però no es va fer foc enlloc, tot va sortir tal com estava previst, tots vareu conèixer els professionals d’aquest poble, els magnífics voluntaris i les entitats que varen participar, tothom hi va posar el coll.

Si que és veritat que tenieu un parell d’ambaixadors al poble que es van desviure desde dalt d’un teclat inclús a altes hores de la matinada per poder donar sortida a través de la Xarxa de tota aquesta activitat, però aquest parell ja són d’aquí, estan “pillats”.

Els dies segueixen passant, la tardor demana pas, potser ja farem compte enrera per l’any vinent i poder aconseguir que la fita sigui com a mínim com aquest any i tots pogueu enviar “postals” modernes com són les fotos d’Instagram, el segell ja us el posarem nosaltres i vosaltres envieu, envieu... que la bústia no té fons.

Us trobarem a faltar, “igers”, gràcies a tots.

Ignasi