dimecres, 29 de gener de 2014

Què deu tenir Donostia-Sant Sebastià que ens enamora? Primera part

Sortim del poble entre faig, roure, alzina i verd, molt verd, per això crec que ens diuen la Suïssa catalana, és veritat que tenim el llistó alt, emprenem el viatge a Donostia que sabut és que trepitjarem paissatges ben variats del nostre petit pais; però renoi un cop passat Lleida i la seva verdor de l’horta, entrem en un paissatge monòton de gairebé 300 kms, que què voleu que us digui, aburreix molt. Però quan passat Pamplona ja comencem a entreveure les primeres fagedes, i els seus poblets blancs amb els seus “caserios” de xemeneies fumejant, ja som com a casa, amb una diferència: està tot molt més endreçadet, com a l’estil francès, no hi ha granges que arquitectònicament destaquin ni naus enmig de la natura, al menys fins que arribem al cinturó industrial de Guipúscoa; aleshores per un moment ens evoca les valls industrials angleses, naus, fum, contaminació.... i prats verds, paradoxes, no?

Les aigües es calmen quan iniciem l’entrada a Donostia, ciutat elegant, molt elegant, amb la seva gent majoritariament ben vestida, tant homes com dones, i el primer que se’ns acut és anar a La Contxa a respirar, a quedar saturats de la salobror de la mar, de l’escuma que gairebé masteguem en un matí mogudet amb onades que ens semblen imponents però que ells, ni tant sols alcen la vista...
Ens endinsem pels carrers estrets de lo Viejo i un altre flaire inunda els nostres nassos: de menjar, sofregits, brous de peix, no saps quin és millor i oh ! la primera porta que trobem oberta desvetlla una barra plena de colors que ens fa venir salivera instantàneament, menjar en forma de pintxos i tapes desborden la petita barra fins a no deixar gairebé lloc pel zurito de cervesa o el vino, Rioja, sempre Rioja; anxoves, croquetes, montaditos, truites, amanides russes i de peixos variats, bacallà en 3 o 4 formes, impossible no caure en el parany...

Un cop calmem l’ansietat, expectativa, desig, gana, i no sé quants sentits més, marxarem cap a les afores de la ciutat on limita amb els prats verds i trepitgem la porta d’entrada de Lau Haizeta, Ca la Guru per nosaltres, una amiga amb un restaurant de cuina tradicional i senzilla de tota la vida: pochas, tortilla de bacalao, bacalao al ajoarriero, txuletón, formatge, codonyat de poma, Txacolí... i xerrameca que fa tres anys que no ens veiem. Són gent d’idees nacionalistes i tenen paraules d’enveja, sana si existeix, cap al procés que vivim i paraules d’ànims al veure que ara obrim camí de veritat... ens aixequem de taula que ja és negra nit i tornem a ciutat, de la mà de la Guru, per tastar el millor gintònic del món; ha guanyat diferents campeonats, el fa el Joaquim del Dicken’s i com que estava sol, al gener pocs clients surten entre setmana, ens dedica una hora i mitja a explicar-nos els intríngulis del seu art i ens alliçona en que les coses no surten perquè si, sempre hi ha una feina en tots els processos que acaben desembocant en una qualitat fora dubte i no cal fer servir cap gin premium ni cap tònica de no sé quin pais exòtic, gin normal, tònica Sw, una bona llimona i un bon gel i l’art a les mans de qui el fa, per no quedar saturats ens va fer un coctel anti-gintonic com diu ell i poguer seguir bebent sense caure per terra, gràcies Joaquin !!!!.
Seguirem.....


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada